Reflexió

Estimat Artur:

Ja es que tot això és tan absurd; però últimament sento que solament m'escoltes tu. A més ja fa molt temps que no estàs aquí i crec que desconeixes aquest nou món completament. Si em demanessis que t'ho descrigués amb una expressió, suposo que utilitzaria la paraula fals. Sí, fals. Potser penses que haguessis preferit viure en aquesta època, plena de comoditats i tecnologies, perquè en la teva època tot era més dur, complicat, violent; però, no obstant això, el que abans es podria definir com "dolor físic" ara s'ha convertit en "dolor moral".Sí, tot es tracta de moral, una moral que cada vegada m'està tornant més boja. Que què dic? No et puc dir res, solament puc observar, morts violentes, guerres sense fonament, suicidis inútils, mares i pares que maten als seus fills i germans o vicerversa...aquests fets parlen per si sols. La gent es torna boja. I per què? Tu que ho mires des d'altre punt de vista tan diferent, em sabries respondre? Suposo que el culpable és allò que anomenem sentiments. Sí, aquestes sensacions que ens fan reaccionar de manera irracional i que són capaces de proporcionar-nos des d'una felicitat gairebé absoluta fins al dolor més profund. Aquests canvis tan sobtats...suposo que són la causa de la bogeria de la gent. Anhel, desig, ràbia, amor, odi...mai serem perfectes veritat? Fins a la millor justícia d'aquest món no és justa. O fas mal o et fan mal, sempre serà igual.

Igual passarà en l'aspecte econòmic, riquesa i pobresa. On hagi riquesa haurà pobresa. Sempre una classe superior a l'altra. Sempre hi haurà éssers "superiors" als altres. Sempre. I els superiors manipulen als altres. Manipulació, tot és manipulació i falsedat, fins a en les coses més senzilles...en l'amor, l'amistat...la vida és un engany; o més aviat els altres fan que sigui així.

Després de tres anys de sofriment, de dolor, d'enganys, de manipulació, he començat a veure la vida amb altres ulls, no obstant això, ara que em sento bé, no feliç, però si satisfeta amb mi mateixa, la tristesa dels altres m'impedeix gaudir d'aquesta "felicitat". Potser quan un està bé és quan realment pot contemplar la tristesa dels altres. I també la inseguretat del matí m'impedeix gaudir del que sento ara.. perquè es que això no és etern.. i que la tristesa tard o d'hora tornarà. Sento que estic condemnada, però no puc fer res.. Si no estic trista tampoc puc estar feliç, perquè la felicitat no és més que un engany propi, que pocs poden fingir.

Explica'm perquè no em volen, Artur. O sóc jo qui no els vol? La veritat és que no m'agrada gens aquest món, en el qual visc...i com és el teu? Suposo i espero que la vida allí sigui millor que aquí. Allà els teus amics no et fallen, no com aquí. Allà qui et vol no et falla, no com aquí. De vegades envejo el teu món, saps? Però els separa una distància massa gran, la mort. I si ho provo? No, no tinc valor. L'única cosa que puc fer és esperar. Sí, temps. El temps, que ens fa canviar tant...espero que aviat em canviï a mi també. Sí, la gent canvia...poc, molt o massa. Naixem, creixem, madurem, envellim i finalment morim...tot és qüestió de temps. Per què volem córrer tant si la vida és tan llarga? Aquesta acceleració del món ens durà al suïcidi. La tecnologia avança però nosaltres retrocedim. No hi ha equilibri, uns són massa feliços i uns altres sofreixen massa. Per què som així, per què no hem creat un món millor?

Segur que tu em veus envoltada de gent, tot i això, em sento sola, molt sola...Potser és per això que la humanitat sempre ha anat acompanyada de drogues, per a omplir el buit que no poden omplir les persones, un buit que de vegades aquest plena, de vegades es buida més.

I una altre cosa que sembla ser que necessita l'home és diners; sí, diners. Tot el món viu per diners, que necessita per a viure. Per culpa de diners la gent mor, mata, destrueix món...tot això per unes peces metàl·liques anomenades monedes i trossos de paper que en diem bitllets que sembla ser que té molt, massa valor. Amb diners es pot aconseguir tantes coses...des d'un capritx insignificant fins a una necessitat massa luxosa. Però els diners no poden aconseguir la felicitat, solament pot facilitar-la; i a vegades ni això.

Pobresa, necessitat, desig...es poden guarir amb diners però el que no pot guarir és odi, amor, dolor, desesperació...Maleïts sentiments. Maleïts sentiments que no et deixen viure en pau... De vegades penso si no hagués estat millor no néixer per a no haver de sofrir. Des que neixes fins a que mors sempre, de vegades menys de vegades més, hi ha sofriment. I si la gent deixés de tenir fills?L'espècie humana s'extingiria per a sempre o tornaria a néixer?La teva que penses de tot això?

Els valors inicials han perdut el seu valor, ara predominen altres coses...

Potser estigui exagerant un poc massa..em sento confusa, massa confusa. Però no vull que els altres ho sàpiguen. No. Ells solament aconseguirien confondre'm més; perquè estic segura que tard o d'hora tot el món viu aquesta reflexió ...
En què consisteix a buscar el significat de la vida?

Bé, aquí acaba la meva reflexió. Demà aniré a veure't, et portaré flors i et deixaré aquesta carta, encara que sé que mai la llegiràs i que la hi durà el vent qui sap on, com les tantes altres cartes que et vaig escriure.