REFLEX

La vorera permetia gairebé donar la volta a tota la plaça i només quedava escapçada per tres o quatre carrers, uns d’accés i altres de pas. Era força estreta, si coincidien dues persones en un punt per passar-hi alhora, les espatlles s’hi tocaven inevitablement. Més de dues, impossible: algú hauria de baixar vigilant que no passés en aquell moment algun dels pocs cotxes que circulaven. Dir-li plaça potser era massa; potser li esqueia millor placeta. Petita i recollida. Sempre a l’aixopluc d’uns immensos plàtans, l’escultura d’una dona al bell mig donava la benvinguda a qui volia seure en algun dels bancs públics o a una de les taules del bar situat als baixos de l’edifici del carrer principal.
Molts anys enrere, camps i camins portaven fins a l’esplanada on, setmanalment, s’organitzava el mercat de fruites, verdures i aviram. La construcció dels edificis d’habitatges al voltant va urbanitzar l’espai fent que la placeta resultant no fos ben bé ni quadrada ni rodona, tampoc trapezoidal, simplement una forma irregular, cua de gent amb els angles arrodonits per facilitar les maniobres dels vehicles.
De cotxes al voltant de la plaça, s’hi veien pocs. Potser al matí els dels proveïdors de les botigues i comerços, de tant en tant algun despistat amb cara de perdut, sense saber on havia anat a parar. El que no hi faltava cap dia de la setmana —de dilluns a diumenge— era l’autobús: cada mitja hora els dies laborables, i una mica més espaiat en dies festius. El «bus» li dèiem per anar més de pressa. Aquella línia no depenia dels transports públics de la ciutat. Allà era el punt d’origen i final d’un recorregut que connectava amb una altra plaça, a poc més de cinc quilòmetres, per anar al centre de la ciutat.
El punt concret on els futurs passatgers s’esperaven per pujar, era un simple pal metàl·lic amb una banderola també metàl·lica clavat arran mateix de la façana per indicar el nom de la companyia. Allà, com si fos una processió de Setmana Santa, l’un darrere l’altre, s’arrengleraven els futurs viatgers. La freqüència de pas establerta era més una orientació que una realitat. Els trenta minuts previstos es podien transformar en quaranta, cinquanta i fins a coincidir dos autobusos corresponents a mitges hores diferents. Potser unes obres o algun cotxe mal aparcat a un dels estrets carrers d’aquell barri, havien provocat el retard. Això feia que la cua de gent fos tan llarga que, un cop arribava l’autobús, quedés sense cap seient lliure només començar. Et podies trobar de tot: l’espavilat que, com qui no vol la cosa i fent-se el despistat, s’esperava fins al moment que arribava l’autobús per intentar colar-se per davant de la gent. I la gent, de vegades, s’ho empassava amb retrets silents, i d’altres amb escarafalls i renecs adreçats al poca-solta. En altres ocasions, els paquets i bosses amb compres fetes al barri ocupaven fins i tot més espai que el seu propietari que es veia obligat a escoltar, des de lluny, la proposta que agafés un taxi només per ell.
La filera de gent transcorria en ordre i paral·lelament a la façana d’un dels laterals de la plaça. La tarda avançava i a poc a poc els llums de les botigues s’encenien per mantenir el reclam dels possibles compradors. Jo devia tenir per davant unes sis o set persones. El primer, un home d’edat prou avançada que es mantenia ferm agafat a un bastó amb les dues mans, com per no perdre’l. Una noia anava tot seguit darrere. El seu posat seriós deixava intuir que devia treballar en algun despatx fent d’administrativa o d’alguna altra feina similar. El cabell recollit i el vestit jaqueta de color gris, enterbolia la joventut de la seva cara que quedava emmascarada. Una passa més enllà, un matrimoni s’anaven fent retrets a cau d’orella perquè no se’ls escoltés, però les seves cares delataven l’enuig. Els dos fills de la parella es dedicaven a donar-se mútuament puntades de peu, l’un cap endavant; l’altre com si donés coces de cavall, cap endarrere.
I jo. Si mirava cap endavant, tota aquella distracció. Si mirava cap al final de la cua, feia comptes de quants es quedarien sense pujar quan arribés el bus donada la gentada congregada. A la meva esquerra, la plaça. La mitja foscor del vespre no deixava entreveure si hi havia ambient o no. Aquell era un indret per als matins, fins a l’hora de dinar potser. Ideal per la primavera i el sol agraït de l’hivern, però pels calorosos estius i els depriments hiverns, no ho era. Però molt menys per als vespres i les nits. Aquell espai tenia un aire de foscor un cop marxava el sol, fos quina fos l’estació de l’any. Si mirava a l’esquerra, més distracció. Havia anat a parar davant de l’aparador de la botiga d’electrodomèstics. Aquell temps d’espera, sense poder seure ni recolzar l’esquena, em donava l’oportunitat de fer allò que es fa quan no tens res a fer: badar.
Em fixava en aquells rètols de paper amb formes singulars i colors llampants que anunciaven les “novetats” i les “ofertes”. Situats per fer-se llaminers als espectadors, frigorífics i rentadores, et miraven sense dir res amb un acte de seducció silenciosa. Al fons, un grapat de televisors de tota mida, posaven a prova la meva capacitat d’observació per trobar, si eres capaç, quin d’ells no estava del tot ben sintonitzat i el més difícil encara, quin de tots projectava millor imatge i colors. De tant en tant, mirava cap a la banda oposada a la plaça alertat pel soroll d’un motor desitjant que fos l’autobús i que l’espera i l’avorriment acabessin d’una vegada. Però no.
Per fer veure que m’interessava alguna cosa de l’interior de la botiga i no semblar que perseguia amb la mirada als companys imprevistos de la cua, en vaig tornar a fixar en l’aparador. No sé si va ser d’haver estat uns segons mirant la foscor o potser simplement un reflex dels meus ulls. El cert és que en lloc de definir a la meva mirada als electrodomèstics em vaig veure jo mateix reflectit en el vidre de la botiga com si fos un mirall quasi transparent.
La imatge projectada era quasi fantasmagòrica. La imperfecció del vidre feia que el meu rostre, cos i cames es veiessin distorsionats, deformats. Sorprès de mi mateix vaig començar a jugar. Primer, fent ganyotes lleus per comprovar com n’era d’horrorosa la tornada, després ganyotes exagerades fins que em va semblar que la gent em mirava. Per dissimular, vaig fregar-me fortament la cara com si el que em passava fos un mal de queixal. Vaig provar a forçar la vista per aconseguir superposar el meu reflex amb el de la realitat de l’interior de la botiga però no me’n vaig sortir. O una cosa o una altra. O la realitat o la imaginació.
De sobte em vaig sentir observat. Els dos menuts d’uns metres més enllà, no em miraven a mi, miraven el vidre davant meu amb estupor, quasi garratibats. Els dos alhora es van girar com per cridar l’atenció dels seus pares.
— Va nens!, porteu-vos bé que ja arriba el bus
Era cert, primer la remor del motor que se sentia de lluny i acte seguit la visió del rètol lluminós a la capçalera del vehicle, confirmaven que en menys d’un minut podria enfilar-me i asseure una estona fins arribar a la parada que m’aproparia a casa. Un recorregut que, semàfors, trànsit i parades per intercanvi de passatgers, no solia ser més de vint minuts. Després enfilar caminant el carrer que feia pujada, obrir la porta, sopar i dormir fins a l’endemà com sempre.
A la que el bus va girar la primera cantonada es va poder intuir que anava ple. Els vidres de les finestres, embafats per la calor de dins en contrast amb el fred de fora, només deixaven entreveure la quantitat de gent dempeus que s’esperaven per baixar un cop l’autobús s’aturés.
Per fi, el darrer gir a la dreta i estacionar provocant el soroll agut dels frens en aturar-se i l’esbufegada d’alliberament dels circuits pneumàtics per obrir les portes. Com final de trajecte, el conductor no obria la porta d’accés per nous passatgers. Primer hauria de comprovar si el vehicle era del tot buit abans de deixar pujar.
Poc a poc però sense aturador, les persones baixaven prenent cura de no ensopegar. Els dos esglaons força alts que permetien baixar fins a terra més la separació fins a la vorera, feien que l’exercici no fos gens fàcil, menys per les persones grans o els que duien criatures petites amb cotxets.
Uns, al baixar, es dirigien cap a la dreta. D’altres cap a l’esquerra, on es formava la cua i provocant que el pas de la vorera fos encara més estret donat que el mateix autobús feia de topall i no es pogués baixar a la calçada. Jo anava comptant quants havien baixat i quants encara quedaven dins. Tant temps perdut allà palplantat. Em va donar temps per rumiar sobre aquella sensació d’estar penedit de les coses que no havia fet mentre passava la vida.
Se’m va entretallar de cop la respiració. Vaig sentir com si de cop tota la meva musculatura s’hagués afluixat després d’haver mantingut una tensió màxima. No podia ser. No era possible. Just darrere d’una àvia amb cara de vertigen que era ajudada per un jove, ja amb el peu a terra, el següent passatger que treia el cap per baixar era jo.
Els dos nens van continuar mirant el meu reflex en el vidre de la botiga, estirant amb força les mànigues dels abrics dels seus pares.