Records llunyans

La suau remor del vent inundava els seus pensaments, feia que els seus records viatjassin a llocs llunyans on ni tan sols recordava si mai hi havia estat. Podia sentir totes les emocions i reviure les històries viscudes en aquell curiós escenari. I, alhora, podia sentir el seu aroma, ell tenia una olor especial que mai havia pogut oblidar. És sorprenent el poder de la nostra memòria i la nostra incapacitat per controlar-la. Cadascun dels moments que hem viscut roman allà, intacte, a l'espera de passar a formar part de la nostra vida. Ella ja no era capaç de recordar la seva imatge, ni el color dels seus ulls, ni tan sols el seu nom. És el que té cumplir anys i acumular experiències, ens obliga a oblidar-ne d'altres o a manipularles segons ens convé, sense esser-ne conscients. Però en canvi, si podia recordar el to de la seva veu, el tacte tebi de les seves mans i, és clar, el seu olor. Cada sensació viscuda, cada carícia i cada abraçada es repetien continuament a la seva ment. És estrany incomprensiblement estrany que aquella dona que ja no era capaç de recordar el seu propi nom, que ja no recordava qui havia estat, fos capaç de reviure, per moments efímers, cadascuna de les emocions que acompanyaren el seu primer amor. I somreia pero ningu entenia perquè, ja que la malaltia que l'havia acompanyada des de feia 6 anys ja no li deixava ni parlar. I així, feliç, capficada als seus pensaments, tancà els ulls sense sabre que ja no els tornaria a obrir.