RECORDS D'ESTIU

Un relat de: Ravegal
Agost, nits xafogoses, dies llargs i calorosos, suor, mandra, set, remullades.....

De bon matí el cel és ben blau, sense cap núvol, ni d’aquells menuts i inofensius que només fan bonic. Fa bon dia.

Una petita serralada, encimbellada per les runes d’un castell, flanqueja la plana pel costat de llevant i no li deixa veure el mar. Així, quan per damunt del blau horitzó que defineix el mar el sol apunta traçant sobre l’aigua un camí de llum, que guanyarà intensitat fins fer-se enlluernador, la plana es manté en penombra, encara per una estona, i el sol no l’escalfarà fins que arrapant els rajos per l’altre coster s’hagi enlairat per sobre de la carena d’arrodonits turons. Malgrat tot, això serà aviat.

Lentament, va emergint la claror. Primer és un retall de cel que canvia de color. No és blanc. No és groc, però és intens i fa fora, en aquell espai, el blau lluminós que fins ara hi senyorejava; i la llum, com aigua davallant de la muntanya, nega tota la plana fent créixer ombres allargades, que es van escurçant a mesura que passen les hores. Els xiprers del cementiri, com el gnòmon de rellotges de sol mal encarats, amb la seva ombra aniran fent referència del pas del temps justament en el lloc on aquest no té cap importància. El verd dels camps, descolorit per tants dies de sol i de calor, reviscola de la seva lenta agonia. Dalt d’un petit turó, el petit poble que s’albira en la llunyania és el primer que rep l’onada de llum i calor que avisa que el dia serà feixuc.

Als camps ja no s’hi treballa, la feina està feta i la poca que queda es fa de bon matí o es deixa per l’hora tardana. A casa, a la granja o al mas sempre hi una eina per esmolar, una estable per netejar o un animal per ocupar-se’n. Els gira-sols tenen el cap cot i ja no poden fitar el sol i, ni molt menys, seguir-lo enamoricats, com abans. Al camp del costat, les tiges altives dels gira-sols tallats semblen talment un exercit de llancers en formació esperant el combat amb el tractor, mentre que, a la vora, ja hi ha camps que han estat llaurats i evidencien qui és que guanya les batalles. Els camps de blat de moro són, encara, els encarregats de donar un to de verd mentre es van assecant lentament a l’espera de convertir-se en menjar pel bestiar. L’altra pinzellada de verd, aquest més viu, la donen els canyissars i la renglera d’arbres que, de lluny, assenyalen la cicatriu amb la que el riu, ara sec per manca de pluges, divideix la plana.

El sol ja és alt. La cinta gris de la carretera s’aprima i s’allunya vers el petit poble del turó. La calor fa que l’aire sobre l’asfalt flamegi fent bellugadissa la imatge de l’horitzó. Un cent peus la traspassa de manera un tant erràtica però decidit. Què deu pensar que trobarà a l’altre marge que no tingui en aquest? Xafogor, no es mou ni una ànima, tan sols se sent el brunzir d’algun insecte. Com un obstinat gemec arriben els bruels, i la fortor, de les vaques de la granja propera. Aquí els insectes proliferen, actius, amb un vol erràtic que els manté sempre al mateix indret. El gos, que jeu a l’ombra amb la mirada aigualida, no es molesta a moure’s ni a bordar si algú passa desafiant l’hora sufocant; com ho ha de fer si ni tan sols s’espolsa les mosques que li xuclen la humitat del nas? Els cargols, arrapats a les tiges de les mates, ja fa dies que no es mouen esperant que del cel baixi una tamborinada d’estiu per poder treure la banya i estirar les cames.

El dia és llarg però a poc a poc es va consumint i l’activitat retorna. Es dona per acabada la llarga migdiada i l’engorroniment que comporta. La gent torna a sortir de les cases que els han protegit del sol, no de la calor. Es treuen cadires a l’ombra i es formen grups amb gent del veïnat i estiuejants, que ho discuteixen tot o ho arreglen tot, també amb l’ajut dels passavolants. La mainada torna a jugar, al carrer o a la riera. Tot fins l’hora de sopar i després, els de la terra se’n van a dormir, que demà al matí hi ha feina; pels forans la nit és jove i aniran a dormir tard, perquè no gosen posar-se sota aquell teulat que els retornarà l’escalfor que han intentat evitar tot el dia, perquè s’han llevat tard i no tenen son, perquè han sortit per distreure’s o perquè s’han distret mirant com els petits dragons cacen mosquits a la paret, sota un fanal. Demà mandrejaran i no veuran sortir el sol que després els cremarà.
Encara serà agost.

Comentaris

  • Sempre estiu[Ofensiu]
    Montseblanc | 14-08-2022

    Ens regales un dia sencer de vida, i d'estiu, com a mi m'agrada. Totes les descripcions tenen moviment, fan que, a mesura que es llegeix el text, el temps avanci i el dia d'agost evolucioni. Serà igual que l'anterior, potser igual que el de demà i, per a mi, això és perfecte, m'agradaria un estiu etern (que sembla que hi anem de cap). Molt ben escrit, donant tot el protagonisme a la dansa indeturable del planeta i el sol.

  • Aquarel·la [Ofensiu]
    Prou bé | 09-08-2022

    Talment com un quadre has pintat un dia d'estiu, des de l'alba al vespre ben entrades les hores.
    Però és un quadre amb moviment. Les diferents pinzellades ballen al so de la teva escriptura!
    Jo el trobo molt bonic i molt bo com a relat, potser perquè m'ha agradat i he gaudit llegint, ai! no! mirant...

    Amb total cordialitat