Quina teràpia!

Un relat de: Mercè Bellfort

QUINA TERÀPIA!



Rialles i més rialles. Semblava que li faltés un bull, però en realitat els companys que la coneixien de veritat tenien un molt bon concepte d´ella.
La cosa venia de lluny. La seva infantesa i adolescència no van ser gaire estimulants per a ella. En tenia un record força desagradable que va anar variant gràcies a l´ajut d´un especialista.
Es tractava d´un psiquiatre que tenia un humor fantàstic, encomanadís.
La seva gran filosofia era aquella que diu : "Dia que no rius, dia que perds".
És clar que quan un es presenta en una consulta mèdica d´aquest caire el que menys ganes té de fer, precisament, és riure. En tot cas necessita un paquet de "kleenex" que amari les llàgrimes de les seves penes, com a mínim.
El Doctor Bou va rebre la Carla amb un gran somriure. Era la primera visita. Va resultar llarga, intensa, però molt aprofitada.
La Carla tenia un ment molt científica i sabia sintetitzar a la perfecció. El que hagués explicat un altre pacient en cinc sessions ella ho va concentrar en una.
La química entre doctor i pacient va funcionar des de l´encaixada de mans que ell li oferí mentre ella obria lentament la porta del despatx.
Cordialitat, respecte, comprensió... sense perdre el somriure confiat. Aquestes eren les seves eines - estratègies-, que es reflectien a través de la seva mirada atenta.
Finalitzada la intervenció de la Carla- que no per concentrada resultés menys penosa-, el doctor se li adreçà amb aquestes paraules:
-És ben trist el tràngol que has hagut de passar, però estic segur que aconseguiràs esborrar de la teva ment tots aquests anys que t´han mortificat. Com ho faràs?
-Sóc aquí perquè m´orienti vostè. He esgotat tots els meus recursos. Confio en els seus suggeriments.
-Encara que et soni estrany, creu-me. Quan surtis de la consulta i posis els peus al carrer vull que somriguis mentre obres el bolso per treure la tarja del metro. Vull que somriguis quan et trobis enmig de la gent sostenint-vos els uns als altres per no caure mentre el metro frena i s´atura a l´estació. Has de fer funcionar aquest múscul que ara tens estàtic, agarrotat per començar-lo a escalfar. Entra en acció i pensa poc. M´entens?
- Sí, perfectament. Suposo que em dirà que ho he de fer igualment encara que no en tingui ganes.
-Just a la fusta. Fés aquest esforç sempre que puguis i el proper dia en parlarem. D´acord?
-D´acord. Acostumo a ser una bona col·laboradora. Ho intentaré.
Quan la Carla baixà al carrer li va entrar un atac de riure que no podia controlar. Per uns moments va pensar que s´havia equivocat d´especialista o que- si en realitat ho era- estava com un llum.
Va agafar el mòbil per comunicar-li la "recepta" a la seva millor amiga i les dues es partien de riure.
-No pot ser- li digué la Magda. De què va aquest home?
-No ho sé, però m´he compromès a seguir els seus consells. Et deixo perquè em peto... Ah, ah, ah… Adéu!
Sense ni adonar-se havia fet l´exercici de distensar la rígida musculatura facial que pretenia el doctor. Feia temps que la Carla no experimentava una sensació tan divertida i, a la vegada, tan relaxant com aquella.
Estava rient sola pel carrer. No li importava la pinta que deuria fer en creuar-se amb alguns vianants. Li importava que per uns minuts s´ho estava passant d´allò més bé.
Pensà amb el doctor i creié sincerament que la recomanació que li havia fet no era cap bajanada, ans al contrari.
Al llarg de la setmana dugué a la pràctica el somriure i el riure a la mínima oportunitat que se li presentava.
A la feina se´n reia d´ella mateixa en veure la impossibilitat de posar-se al dia de tots els encàrrecs encomanats pel seu cap. A casa se´n reia de les ulleres que feia cada matí en contemplar-se al mirall. Al súper se´n reia dels preus desorbitats dels productes... I així va anar fent en tots els àmbits en els quals es movia.
Va arribar el dia de la segona visita al Doctor Bou.
Quan obrí la porta el doctor va percebre un canvi notable en l´expressió de la seva cara.
-Què tal Carla, com ha anat la setmana?
-Malament com sempre, el món és una merda. Però m´ho he passat pipa. Diuen que qui canta els seus mals espanta... Jo m´he fet un tip de riure i crec que començo a espantar els dimonis que porto dintre.
-Aprens molt ràpid Carla. El riure, fins i tot, de l´espina que et punxa és bo. Pensa que una mica més amunt veuràs la bellesa de la rosa. El patiment acompanayat d´ un somriure és el més intel·ligent que l´ésser humà pot fer.
La meva teràpia va sempre en aquesta direcció. Ara que l´has practicada i sembla que et funciona, voldries continuar fent més sessions?
-Jo crec que una visita mensual aniria bé. Més que res perquè ens podem assegurar una hora de rialles que no ens podem perdre de cap manera.
-Totalment d´acord. Però no et parteixis de tant riure que et vull veure ben sencera. Fins l´abril,doncs!
- Perfecte! Serà el meu aniversari . Apagaré les espelmes oferint el meu millor somriure. A reveure, doctor!



Comentaris

  • Bona terapia![Ofensiu]
    Somiadora Emboirada | 05-07-2007 | Valoració: 10

    Una teràpia molt interessant i saludable. Tant debò tohom pogués riure davant les advresitats de la vida com ho fa la carla. Tens una visió optitmista de la vida. Felicitats.
    Núria.