Quina ràbia!

Quina ràbia! El primer dia, en entrar la mestra, vàrem picar de peus a terra i de mans sobre la taula, bo i fent-li "buuuuuuuuh!". Volíem mostrar la nostra protesta per la gran injustícia: sis hores al dia de classe! Però a qui se li havia acudit aquesta bajanada? M'agradaria tenir-lo al davant per estossar-lo i no deixar-lo alçar! Mira que li n'engaltaria de bufes fins fer-li retirar un càstig tan injust! - Té sisena hora! - Es veu que sobraven diners i no sabien què fer-ne! Però a la classe som vint-i-vuit alumnes! La mama està disgustada: diu que li havien explicat que només podíem ser vint-i-cinc nens com a màxim! En comptes de posar menys alumnes a la classe, més hores per a nosaltres! Ara, jo no voldria que fessin marxar cap company perquè fóssim menys: me'ls estimo tots. Si de cas la Jessi, que sempre em va al darrera perquè siguem nòvios. Jo ja li vaig dir que, als meus deu anys, no vull tenir nòvia i que vaig quedar molt tocat quan vam trencar amb la Llum - ara ja fa tres setmanes, però encara apareix als meus somnis! La mestra es queixa que estem tot el dia enjogassats, sense ganes de fer res ni estudiar. I què vol? Mira que li obliguessin a ella a treballar cinc hores més setmanals, així, perquè sí! La mestra rai! Diu que ella no hi pot fer res. Ha! No farien res ells si els obliguessin a estar al col·legi una hora més cada dia? Quina en muntarien!