Quin tresor!

Tot just feia una setmana que havia vingut del seu país, el Marroc, i ja s´incorporava a una escola situada al mig del poble. Era un poble força petit, amb totes les cases emblanquinades encarades al mar.
En Khaled que estava a punt de complir nou anys se´l veia totalment desconcertat.
D´una banda el feia content veure el mar perquè li recordava la seva terra on gairebé cada dia anava a banyar-se i a jugar a la platja amb els seus amics. Ara, però, aquests no hi eren i es trobava més sol que la una i no sabia com encarar la nova situació,malgrat els ànims encoratjadors dels seus pares.
Era un dilluns a les nou en punt del matí, quan tots els nens i les nenes fan la tasca que els correspon fer: anar a l´escola a estudiar.
Estudiar…! Quina paraula més feixuga per a en Khaled, ell que era l´amo de dibuixar i pintar!
Ja no parlem de la llengua que escoltava que li sonà a xinès.
-Bon dia, Khaled- li digué la mestra. Vine amb mi que t´ensenyaré la teva classe i els teus nous companys.
Es deixà agafar la mà que li oferí ella i de seguida notà un petit caliu al seu cos que el tranquil·litzà.
Em dic Clara i seré la teva mestra. Vocalitzant i gesticulant amb gran cura repetí ella: Jo, Clara… la teva mestra. Ell es fixà amb molta atenció i aconseguí dir en veu alta les paraules "Clara" i "mestra". Tot un èxit. Somrigué per la satisfacció que li proporcionà poder pronunciar dues paraules seguides i entenedores per a ell.
Un cop dins la classe la Clara s´ocupà de fer amb molta gràcia la presentació d´en Khaled dient als seus alumnes que el nouvingut ja havia après dues paraules en mig minut.
Com era de suposar per les orelles d´en Khaled s´introduïren un munt de noms impossibles de retenir. Tots li estaven donant la benvinguda a l´escola.
Els nens i les nenes no es van quedar gens sorpresos de veure un noi molt bru, amb els ulls i els cabells ben negres i vestit amb gran senzillesa. A la classe ja n´hi havia cinc com ell i l´acolliren de forma exemplar.
La Clara es va adreçar a la Maria, l´encarregada de repartir els fulls, i va animar els seus alumnes perquè li dibuixessin el que volguessin.
En Khaled observava la Maria i quan veié que tots els seus companys començaven a dibuixar se sentí alleugerit i es disposà ell també a obrir l´estoig, nou de trinca, ple de colors a punt de ser estrenats. Sens dubte esmerçaria tot el temps que calgués a fer una tasca que li encantava.
Quina alegria, començava el matí amb bon peu!. Va passar més de mitja hora i els alumnes anaven lliurant a la Clara la seva composició artística.
En Khaled va ser el darrer a presentar el seu treball, però quan la Clara els el mostrà tots quedaren bocabadats. Quin traç, quina composició, quina combinació de colors! Havia dibuixat tota una colla de nens i de nenes jugant a la sorra acabant de retocar un castell immens de vuit torres, dos ponts penjant gràcies a unes gruixudes cadenes i unes portes gegants vigilades per uns soldats. Tot això contrastava amb el blau del mar que amb les seves ones blanques i enfurismades anaven a petar contra un penya-segat imponent. El sol ataronjat tot just s´acabava de pondre darrere d´ell.
De lluny era el millor dibuix de la classe. I el millor regal que oferí als seus companys, els quals l´aplaudiren com si d´un gran director d´orquestra es tractés.
Aquest va ser el primer mural que entre tots varen exposar i que en Khaled mai oblidà.
Ara, amb els seus divuit anys, acabava d´omplir la sol·licitud per ingresar a l´Escola Universitària de Belles Arts. Estava preparat i il·lusionat per realitzar el somni de la seva vida: ser un artista professional.
Quantes teles en blanc, quants pinzells i tubs de pintura l´esperaven? Incomptables!
De tornada cap a casa s´aturà davant l´escola on passà una colla d´anys. El seu rostre s´il·luminà quan veié la Clara jugant al pati amb uns nens que la perseguien i no la deixaven tranquil·la ni un sol moment.
No m´estranya - pensà en Khaled- qui deixa escapar un tresor com aquest!
Era ben conscient que li quedava aquella visita pendent, però un cop mès quelcom el frenà i es quedà amb la mà agafada al pom fred de la porta de l´escola sense ser capaç d´obrir-la. Preferí quedar-se amb el record de l´escalfor de la mà que un dia li oferí la Clara.