Quin és el teu so, bicicleta?

Un relat de: Somiadora sense somnis
El pedaleig, quin és el teu so?

Conec el so dels ocells vespertins, que em recorda als matins de somnis oblidats.

Conec el so dels avions que s’enlairen, incitant a aventurar el meu següent viatge per terres llunyanes i màgiques, aguaitant ser redescobertes minut rere minut per nous ulls, noves expectatives, malbaratant les mirades intrínseques a la seva bellesa perduda.

El so de la mare quan remuga endebades al caòtic altell, el so dels cucs quan comencen a eixir del mantell que els resguarda d’un món cruel, per convertir-los en belles papallones guarides amb la llibertat del vol.

El so de les vinyes que mai seran fruitoses, dels racons que s’esmunyen entre records infinits, de les nits sense lluna i dels dies sense sol. Tots tenen un so.

Conec, o això penso, el so dels nens que s’aferren al càlid cau de la mare, el so de les llàgrimes vessades pels pares que els guarden entre matolls d’esperança i anhel.

Conec, o desitjo conèixer, el so dels batecs del meu cor, quan la il•lusió tenyeix de maragda la grisor de moments de tristor, i transforma els sospirs en somriures, i els plors en enyors.

Però, quin és el so de la bicicleta que s’aproxima, temerària i, alhora, tímidament covarda, entre la multitud de rodes que l’acompanyen al carril? A totes les deixa enrere, incerta i segura.

És la bici que portes. És la bici que et porta a mi. És el so dels petons que vindran, dels somriures que acabaran dibuixant-se sense esforç, dòcils davant la felicitat que augures amb cada pedaleig.

És el so de la màquina errant que fa desaparèixer els radis prement els pedals, àgil, avançant cada volta de roda desafiant les lleis de la dinàmica, vers les lleis de l’amor. És el so de l’esforç, afrontant repetjons, sense perdre el ritme, i, quan arriba la fi de la inèrcia, el so de les cames que superen l’augment de la resistència en espera de la compensació propera. El so de les bieles, que intenten impedir el teu avanç ans fàcil, transmetent als pedals més resistència encara, però et sents fort, viu, poderós, i continues creant el màgic so que m’encisa.

No s’assembla a cap altre so. La uniformitat en la pedalada fa que baixin les teves pulsacions, i augmenta les meves en la dolça espera.

El so del cautxú de les rodes, passant a frec dels cotxes, fixant l’esguard en l’horitzó concentrat en cada volta que fan els plats, ordenant rapidesa incessantment. És un so intens i constant, un so que tranquil•litza i enerva, un so que sempre apareix als meus somnis, i el so de la realitat de la vida.

Ets tu, és el teu so. Véns a mi, en bicicleta, pel millor dels camins, per esdevenir el nostre desitjat tàndem.

I aquest, és el so que sempre vull sentir.

Comentaris

  • Prosa poètica[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 22-01-2017 | Valoració: 10

    Has escrit una relació de sons naturals que et desvetllen els sentits i la memòria i en el que has pogut demostrar la vena poètica que destil·len les teves paraules. És un goig llegir tanta delicadesa en un text, però encara és més dolç descobrir que el so de la bicicleta és l'enamorat /amant / amor.

    Associem els sentits a allò que ens inspira i ens dóna plaer. Tu ho has expressat molt bé en aquest escrit tan poètic.

  • Jo ...[Ofensiu]
    Bonhomia | 07-01-2017 | Valoració: 10

    ... ho he entès com a anhel, desig i vivença d'un amor que acompanya tota naturalitat errívola entesa d'una manera esplèndidament pura.


    Sergi : )

  • La sonoritat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 06-01-2017 | Valoració: 10

    És un magnífic relat, on la sonoritat és la gran protagonista. Jo, que sóc cec, ho agraeixo molt. És talment com si ho pedalegés. I també t'haig de felicitar per la prosa poètica tan preciosa. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 04-01-2017 | Valoració: 10

    Es un relat poètic , et llegiré

Valoració mitja: 10