Albada

Groc per als contorns del Sol.

Agafo el llapis i el foli en blanc es mostra intrèpid als meus ulls nus. Endevino un somriure a l’espai que m’acull, on ja res roman quiescent. No saber és, de tant en tant, molt còmode. El Sol és així, si, la primera vegada que el vaig veure em va encegar la seva incandescència solemne. El Sol brilla tant com els seus ulls, però aquests nit i dia. El pinto ben fort, que ressalti.

Blau per a la remor de la mar.

Fa pam i pipa amb gràcia, ella, i entro al bany. Les gotes d’aigua em remullen sense fre, i tot es submergeix en riures i més riures. Al dibuix, el mar és vast etern. El llapis llisca entre els meus dits, caient fins al sòl, i l’aventura del seu retorn s’inicia amb perseverança i valor, sóc l’heroi, sóc la fantasia. Cada detall és un món que gaudeixo.

Blanca roman la lluna.

El llapis m’empeny a seguir, obstinat, mes l’esgotament es palpa. Les energies s’apaguen rondinant per seguir l’endemà, i el següent, amb vivacitat. La lluna blanca, la que em vigila des del finestró, no cal pintar-la. És natural com la brisa que acarona els meus somnis, com la dolça cançó de bressol envaint somni i vigília que m’inspira confiança i amor.

El dibuix culmina amb un gran cor carmesí, és el símbol més clar del que sento per ella.

Ella em donà la benvinguda a un món de vius colors. Ja no hi ha dubte ni temor davant una vida incerta i plena de descobriments fascinants, dels meus llavis s’escapen les lletres i es fusionen amb els ferms sons: “Mare”.