Em vas convidar a sopar

Em vas convidar a sopar. Amb la nova rutina de treball i estudis, no ens veiem tant com abans, ni era possible passar llargues hores asseguts a qualsevol banc de qualsevol lloc, abraçats. En aquells instants, no eres cruel, i creia que era la teva veritable versió, la que no em feia mal, la que m’estimava bojament.

Dissabte soparíem junts, com ans fèiem de tant en tant, com sabies que tant m’agrada. Un sopar és un moment únic entre dues persones que s’estimen, un moment íntim i romàntic, un moment on poder parlar sobre tot i sobre res, sense deixar de sentir la mirada de l’altre sobre la teva. No hem celebrat gaires sopars, vivim lluny i les inconveniències del transport nocturn, a més de les circumstàncies familiars, esdevenien obstacles difícils de superar amb freqüència.

Dissabte esdevingué la meva il•lusió durant tota la setmana. Tota preocupació a casa, a classe, a l’oficina, quedava bloquejada dolçament per la imaginació d’una vetllada perfecta i somniada al teu costat. Em portaries al restaurant on vam celebrar el nostre primer any junts? Potser seria una sorpresa, un lloc nou, que havies buscat a consciència i amb el detall de pensar en mi? Em posaria aquell vestit de vellut negre que tant et va agradar quan ens vam conèixer, i que des d’aleshores fou el meu preferit.

Et trobava molt a faltar. La teva mirada profunda, on es podia albirar la incertesa d’un nen que té por a créixer, que avança dubtós i ràpid alhora pel bosc dels seus sentiments, intentant ser un bon home, en ocasions més que un home bo. Una mirada capaç de submergir-me en la confusió, d’inspirar temors inversemblants, però on lluïa el centelleig de l’amor.

Dissabte arribà. Després de matinar durant tota la setmana, i treballar amb esforç, necessitava dormir unes hores més, per poder gaudir del dia i la nit que passaríem junts. Quan els meus ulls s’obriren al nou i radiant dia, vaig encendre el mòbil per buscar-te, feliç perquè el compte enrere marcava, finalment, el zero.
Estaves enfadat. Havia dormit massa hores, era una persona deixada i que no es preocupava per cap altra cosa que no fos estudiar o treballar, segons tu. “Com vols que porti a sopar a algú que no es cuida per mi”, “Només et preocupa el treball, no em fas cas en res ni atens les meves recomanacions per millorar a la vida, només vas a pitjor”.

Només havia dormit dues hores més. Estava nerviosa i cansada, i normalment no era el treball la causa... eres tu. Sempre preocupada per fer-te feliç, més enllà del meu propi desig, de la meva il•lusió, de la meva felicitat. No era la primera vegada que canviaves així, però si va ser la primera en què vaig poder obrir els ulls: això no era amor.

Dissabte va passar, i no hi va haver cap sopar.

“Molt bona nit, ja saps que t’estimo molt i tot ho faig per tu”. – varen ser les teves paraules, les últimes que vaig permetre, perquè el compte enrere que arribava a zero era, en aquest cas, el del nostre amor.