Qui t’estima més que la mare?

Un relat de: Frèdia
Si no li fa res, doctor, prefereixo no estirar-me al divan, m'estimo més de seure a la butaca. L'advocat ja m'ha comentat que m'haurà de fer una avaluació psicològica. I jo, per estalviar-li feina, ja li avenço que sóc un tipus assenyat, que mai no perdo els estreps. Tret d'altra nit, és clar. Diuen que hauria de tenir sentiments de culpa pel que vaig fer... Sí, ho admeto. Admeto que la vaig tancar a la terrassa, que la vaig deixar a la intempèrie tota la nit, a ella, una pobra anciana reumàtica, amb la mobilitat minvada, la bufeta afeblida, el sucre pels núvols, els turmells inflats, descalça, pixada, xopa fins al moll de l'os, ben escarida de roba, sense un trist mocador al coll, sense pensar si per aquesta causa podia agafar una pulmonia o si li podia sobrevenir un infart, perquè sap què?, ella assegura que sóc cruel i desconsiderat i tinc poca paciència i no me l'estimo gens, no hi fa res que s'hagi sacrificat tota la vida per a mi, que m'estimi més que ningú d'aquest món, jo només sóc un desagraït, un mal fill, un pocapena com mon pare. Sí, és una pobra anciana, però no calla mai, cregui'm. Sempre té la destral aixecada disposada a tallar-me el cap. És clar que és una metàfora això de la destral... No compta gens la meva dedicació: «mare, que et ve de gust un suc de taronja o una infusió?», «mare, t'he fet un brou que està boníssim, no, no és de maggi, no tampoc no és de brick, et juro que és de pollastre i que li he tret tot el greix», «va, mare, que després de la dutxa et posaré aquella crema que et deixa la pell tan suau...». Sóc un beneit, cregui'm, doctor. Quan era petit, deixava els plats tan nets que ni s'havien de rentar. I no, no era perquè la mare fos una bona cuinera sinó perquè m'havia de convertir en un xicot cepat i fort, que era el que ella volia, i jo desitjava complaure-la. A l'escola, treia millors notes que els meus companys. Es pensa que jo era més intel·ligent? Doncs no, de cap manera. Em passava les hores estudiant. Que per què estudiava tant? Perquè m'havia de convertir en un home de profit. Era el que ella volia: un home de profit que li comprés una casa, que això de viure de lloguer només fa pels pobres d'esperit, una casa gran amb jardí a la planta i terrassa al pis. Als vint-i-cinc anys ja havia dissenyat el primer pont i m'havia hipotecat de per vida. Si vol li puc ensenyar una foto, la porto al mòbil. Me l'estimo com si fos un fill. No, no em refereixo a la casa sinó al pont. Llavors, llavors va passar allò de la Marta. Sí, ara li ho explico. Amb uns amics vaig anar a la cerimònia inaugural del campionat del món de futbol. El Camp Nou era ple de gom a gom. Mentre desfilaven els equips, em vaig fixar en una noia rossa que estava asseguda molt a prop. Era la noia més maca que havia vist mai, la més maca que he vist en tota la vida. Estava entusiasmada, xiulava a una altra rossa que abanderava una república de l'est, tant se val qui era la rossa i quina era la bandera. La fiblada que vaig sentir al cor no l'oblidaré mai. I la noia, de sobte, em va mirar i ja vaig perdre la noció de la cerimònia i del partit inaugural, ni tan sols em vaig adonar que el xut de Vandenbergh entrava a la porteria argentina. En acabar el partit, es va acostar, em va donar una targeta i em va dir com si res: «Em dic Marta. Em trucaràs, oi?» I jo vaig tornar corrents a casa a dir-li a la mare que m'havia enamorat. I ella em va etzibar: «No siguis babau, Oriol, aquesta noia és flor d'un dia. No sabràs mai què és el que et convé, sort que sóc la teva mare. Mira, fill, si et vols casar, fes-ho amb la Laieta, la neboda de la meva callista, que el consultori serà per a ella. Et dic això perquè vull el millor per a tu, no ho oblidis fill meu». I jo no la vaig voler disgustar. A la mare, és clar. I em vaig cassar amb l'escurçó de la Laieta. I calla i no diguis res per no fer-la patir. I així deu, quinze, vint anys, fins que la nena va ser major d'edat i em vaig divorciar. La mare em va acollir. Acollir? La casa, doctor, l'havia pagada jo. Què vol dir que em va acollir? «Hauràs d'avenir-te a unes normes, Oriol, oi que m'entens?»; «aquí de dona no en vull cap, no m'ho facis repetir»; «si vols pintar, serà millor que et busquis un estudi perquè l'olor de l'aiguarràs m'ofèn»; «si vols fumar, serà millor que ho facis al jardí, a dins no vull pudor de tabac». Està al cas de la revolta a Tunísia, doctor? Després d'un munt d'anys, el poble ha aconseguit fer fora el dictador. Aquella nit jo veia les notícies a la tele, i aquesta em va corprendre. Que què hi té a veure això amb la mare? Jo sóc la víctima, jo. Potser volia que ella se sentís com m'he sentit jo tota la vida. I ja ho veu, d'això, en comptes de lliçó, ara resulta que en diuen maltractament, però si ella no s'ha mort, ni tan sols esternuda! Miri, jo sempre he estat capaç de disculpar-la, però aquella nit... aquella nit jo pensava en la Marta, encara veia la seva carona dolça, amb el serrellet que se li menjava els ulls, encara sentia la seva veu melosa... Des del dia que la vaig conèixer que conservava la targeta amb el número de telèfon. Mai no l'havia trucada, però aquella nit ho volia fer. Sí, tal vegada era una bogeria després de tants anys, però necessitava escoltar-la, amb una sola paraula m'hauria conformat. Doctor, ja passo dels cinquanta, em faig vell, no vull sentir-me tan sol. Però ella, ella... sí, clar que parlo de la mare, ella ho havia d'espatllar. «Si et penses que em deixaràs per aquella barjaula», em va dir. Ella sabia on guardava la targeta. Ella, la pobra anciana carregada de reuma, de sucre i de romanços, l'havia estripada i l'havia llençada al vàter i se'n reia de mi amb aquell riure que semblava el xiscle d'una hiena, ensenyant-me els ullals, i mirant-me amb aire triomfal com si em digués «ets un pocapena com ton pare», i jo, doctor, vaig pensar en la revolta i vaig concloure que arriba un dia que un home s'ha posar dempeus i no deixar-se trepitjar més i el preu que hagi de pagar no té importància.

Comentaris

  • Difícil judici[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 30-12-2011

    Sembla mentida com a vegades, fins i tot l'amor incondicional, que podria ser el de mare, resulta ser un sentiment egoista i malaltís, capaç de malbaratar la vida d'un fill. M'ha agradat la manera com ho has explicat, en aquest format de monòleg davant del psicòleg, on el protagonista s'esplaia. Com si en realitat, a partir de les imatges de la revolta que veu per la tv, hagués estat capaç de trencar amb la necessitat de complaure-la en tot moment. I, és clar, a partir d'aqui cau la vena i la realitat s'imposa. Llavors només veu el que hi ha: un ser extremadament egoista que l'ha manipulat sempre.
    Com sempre que et llegeixo, sento una gran admiració per com escrius i els temes de les històries, treballats i lúcids, que sovint sacsegen al lector.
    Una abraçada, i que tinguis un Bon Any 2012!

  • Ja fa dies [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 30-09-2011 | Valoració: 10

    que et vull comentar i sempre em faig enrere. Mai sé trobar les paraules adients per a expressar el que el relat em diu , sobretot quan , aquest, m'agrada molt.

    Si l'amor de mare és així , valdria més que no estimés tant i deixés al fill viure tranquil la seva vida .
    Un relat que sembla inversemblant però que, malauradament, no ho és.

    Felicitats pel teu estil impecable, Frèdia.
    Una abraçada.

  • Genial[Ofensiu]
    allan lee | 23-07-2011

    El millor de tot és que ens amagues la teva perícia, ens la fas portable i familiar. Com quan hom s'acostuma a les millors coses de la vida en un moment, encara que aquest sigui el primer cop que les assaboreix. Que poc costa llegir un escrit impecable! Què poc introduir-te en un personatge magistral construit per l'escriptor, que se'ns fa intim, proper, un alter ego gairebé, que ens fa estremir, sofrir, que ens fa ràbia i tendresa com pot ocorrer amb un germà o un amic!
    No deixis d'escriure, Frèdia. Simplement, ets genial.

    a

  • Ja he deixat anar més d’una vegada...[Ofensiu]

    Ja he deixat anar més d’una vegada que sóc un mal lector. M’agrada la lectura fàcil, directe i a poder ser amb forces espais en blanc, separant paràgrafs.
    Doncs bé, una vegada dit [escrit] això, admeto haver llegit el relat d’una tirada, tot i ser un relat angoixant. El pobre Oriol m’ha inspirat força compassió... sortosament jo no en seré pas, el jutge...
    —Joan—

  • Tinc moltes preguntes[Ofensiu]
    nuriagau | 07-04-2011 | Valoració: 10

    Un monòleg estremidor i divertit, realista i irònic, esbojarrat i reflexiu... alhora. Com ho has aconseguit? Confegint un text sense punts i a part? Emprant un llenguatge acurat? Fent servir un punt de vista omniscient? Iniciant el relat pel desenllaç de l’acció? No sé respondre.
    Tan sols volia deixar-te clar que m’ha agradat el relat i que has demostrat que entens molt bé els homes. (;-P)
    Ens seguirem llegint!
    Núria

  • Molt bo![Ofensiu]
    copernic | 06-03-2011

    Un relat que es llegeix d'una tirada, sense respirar gairebé. Potser el fet de que no hi hagi punts i a part hi ajuda. Una narració molt amena, divertida a vegades, tendre i terrible alhora. Molt ben escrita, com és habitual. El discurs del protagonista ens va portant inexorablement a la seva dràstica decisió, talment com una consequència coherent amb el relat de la seva dissort, la seva frustració i incomprensió. El record d'un moment màgic és l'únic que el manté amb esperances, el que el fa aixecar-se cada dia amb un pensament que el conforta i tot i així la mare també li espatlla. Execel.lent relat que va directe als meus preferits. Una abraçada d'admirador a admiradora!

  • Biogràfica?[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 18-02-2011

    He llegit biogràfica!?, espero que no sigui la teva història secreta i vital! però està narrada amb una èmfasi tremenda que va accelerant la lectura fins aquest final, que es ben obert, que demana clemència i no la demana, que no vol el castic, però sap que li caldrà. Però tot té un límit. M'has fet sentir llàstima pel protagonista i sobre tot perquè realment, el pobre és ne veritat un poca pena que has dibuixat a la perfecció.

    Fins aviat!

    Ferran

  • Molt bo![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 16-02-2011

    Abans de res deixa'm dir-te Fredia que estic rabiosa de veure que l'extens comentari que t'acabava de fer no s'ha validat. Això ja m'ha passat en vàries ocasions i no sé què faig malament :(
    Bé, et deia que el tema que toques, no per conegut, deixa de ser interessant. Això és degut a la gran habilitat que mostres presentant uns personatges que surten de la pantalla. Sembla que els puguis tocar, olorar, comprendre'ls, odiar-los. Et fiques a la pell del protagonista de forma magistral i crees un ambient angoixant mitjançant la llarga alenada d'olor a podrit que desprèn l'Oriol en el seu monòleg. Et felicito pels teus escrits que mostren un estil d'aquells que tant m'agraden: directes, planers, punyents, versemblants. I amb unes temàtiques molt interessants i ben tractades. En fi, no acabaria mai, Fredia.
    Vaig estar molt contenta de conèixer-te el dia de la presentació de "Garbuix de contes" Tot un plaer parlar amb tu, una autora per la qual sento una gran admiració.
    T'envio una forta abraçada, Mercè.

    Mercè

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: