Queto

Jo no sabia que vivia en una - relativa pobresa -. Per a mi els pobres eren els "quetos", aquella família que vivia en una casa, la paret de darrera de la qual era roca viva i estava una mica inclinada, en forma de cova, cap endavant.
Allà hi havia una llàntia d'oli per fer llum, un foc a terra i el sostre estava ennegrit.
Hi vaig anar amb el meu amic Cristòfor que era un dels molts fills d'aquella parella que crec que no estaven ni casats. No comptava el seu pecat perquè no havien assolit l'estatus de vilatans. Feien la seva vida com animals, diríem, i aconseguien passar desapercebuts fins i tot en ple franquisme.
La pobresa els empipava, suposo. La mare, que no duia precisament “mitenes” de pubilla, estava seca i envellida. Era més aviat alta, i el pare era un paio que feia, em sembla, d'ajudant de paleta. Però compte, els fills eren "lliures": tenien un marge de llibertat natural que els altres no gaudíem: anar pel galatxo empaitant fardatxos (un cop el germà d’en Cristòfor me’n va llençar un de mort que per sort, en fugir corrents, em va caure lluny)
Per situar bé les coses, el ric de poble - sí, aquell ùnic home, rabassut i amb bigoti, que pujava a l’església renaixentista i antiga seu de mesquita, a resar el rosari a la salut de Pius XII - tenia un sis-cents, amb xofer i per Sant Blai treia coca de la “calaixera” i la repartia. La seva casa, pujant cap al cap de la vila, tenia una vista sobre el riu, esplèndida. Se l'associava pel que fa al manteniment de baixos, amb una noia guapa del poble que s'avenia a mantenir relacions amb ell. Quan me'n vaig assabentar d'això? No ho recordo perquè, és clar, en aquelles èpoques jo no sabia que era tenir relacions. Per no saber, ignorava si les mamelles femenines no donaven llet tot l'any, ja que les vaques sí que ho feien. De guapa n'era perquè jo la recordo, encara ara, amb mantellina, oint missa; però compte, recordo una dona de port digne, de qui sap el que fa en aquest mon, i no algú acomplexat. Un cap bell i sòlid, uns ulls grans i una boca sensual.
També per situar be les coses: els xiquets quan vèiem un tractor o qualsevol cosa mecànica corríem al darrera per gaudir més temps de la sorpresa. El normal eren les mules, guites o no, i els rucs i les someres.
L'amic Cristòfor va córrer amb mi, a l'edat de sis o set anys, el dia del meu aniversari, el llarg de la plaça, que vista ara, no era precisament molt gran. Vam arribar a la paret del fons, igualats, però ell primer. Erem bastant amics, fins al punt que el fill del metge em va dir un dia en castellà - era l'únic que no s'avenia a parlar el que tots parlàvem - que jo era també n'era un de "queto". Potser tenia raó. Jo a la meva manera era un "pobre" però no en un sentit literal, sinó relatiu, com deia: escurava la costella de corder sense deixar-ne ni un “rosegall”, però abominava del pa quan era del dia anterior i m'agradava més la molla; una cosa tova i agradable com les popes de les mares.
La nostra major pobresa - la meva, la de tots - era la inconscient però insufrible, l'asfixiant manca de llibertat.