Qüestió de vista

-Buffffffffff!!!!!!!!!!!maaaaaaaaaremeeeeeeva!!!!!Quin escàndol!!!!!!!!- Digué ella mentre li mirava als ulls.
- Veus aquesta gent que atrafega amunt i avall? - continuà- ni tan sols ens veu. I saps per què? perquè no es pot veure allò que no saps que existeix. I és per aixó que tú i jo, aquí, enmig del va i ve de la gent, no hi som.

Ell somrigué, però li féu mirar una mica més enllà. On hi havia un vellet, d'aquets discrets, que seuen en un banc i miren la gent passar. Un home d'edat inconcreta, d'aquells que els anys ja no passen perquè en tot cas ja han passat. Si s'hagués de descriure es diria que és un vell "maco". Primet, baixet i una mica encorbat, amb els dits prims i usats. Amb posat seriós, i alguns dirien que fins i tot trist. Però, de fet, l'únic que calia mirar-li eren els ulls. Una barreja de marró, que va cap al verd passant per totes les tonalitats, les descrites i les indefinibles, i just on sembla que la nineta vol acabar apareixien unes taquetes negres, mal pintades i a mal lloc.

Passaren per davant, agafats de la mà i se'l miraren. Ell, havia semblat, que mig somreia i els picava l'ullet.
- Ho veus? - li digué ell - per aquest home hi som.
- Sí, tens raó. Però, saps què? per ell també som un escàndol.

S'abraçaren, sense dir res, amb un gran suspir i el cor encongit. No van caldre paraules, per saber que el vellet havia sentit el mateix, que era per aixó que els veia, però que justament ells l'havien vist pel mateix.