Que no ho veieu??

Que no ho veieu?

Us necessito. A l'altra banda de paret, al sofà, al mòbil, a Internet... tan és; us necessito. Que no ho veieu que encara em fa pànic estar sola? Que no us adoneu que no em sento res sense vosaltres?

Que no ho veieu? Per què em vau obligar un bon dia a deixar-me de la vostra mà? Si jo no us molestava. Si només volia sentir el contacte de suors entre pells. Si jo de caminar ja en sabia. Per què ho vau fer això de deixar-me caure? Si amb la vostra mà en tenia prou.

Per què aquell dia em vau deixar anar el seient de la bicicleta? Si jo no en volia aprendre d'anar amb dues rodes. Però que no ho vau veure? Mireu, a mi, el que m'agradava era que m'acompanyéssiu, a mitja corredissa, pel camí enrocat. Per què em vau deixar el seient quan estava distreta? Que no ho vau veure que hi havia un barranc? Des de llavors em fan por. Si jo, ja ho sabia que podia donar voltes a la masia... Ja no em va agradar anar amb bicicleta. Quina gràcia té si no us tinc a la vora?

Per què penseu que m'he d'espavilar? Si ja en sé d'espavilar-me. Però que no ho veieu que m'agrada topar amb vosaltres pels passadissos? Que no ho veieu que m'agrada trobar la vostra tovallola humida quan sortiu de la dutxa? Que no ho veien que no vull estar sola? Que no ho veieu? Ni quan m'enfado i em tanco a l'habitació; no ho veieu que ho faig perquè sé que hi sou?

Per què em vau deixar sola, un dia, quan plorava? Per què no em vau abraçar o acaronar? Com fèieu quan em cremava o queia de la trona. Que teniu por que estigui trista que no ho esteu mai vosaltres?

Per què feu un silenci? Que no ho sabeu que els sorolls espanten els fantasmes? Ara no sé plorar en públic, em costa que m'abracin i mai sé què dir.

Que no ho veieu que jo, ja sé que és ser gran? Però és que la gent gran no s'agafa de la mà, ni es pessigolleja, ni s'imita, ni juga al veig-veig... que no ho veieu que ja ho he après??

Que no ho veieu?

La meva independència sou vosaltres.