La clau

La clau

Avui he gosat fer el que em deia el cor.

He fet un salt al temps. He tornat a una antiga casa que guardava la part de mi que em feia por.

He vingut a buscar els pensament perduts entre velles parets. Pensaments, que potser faran mal, que potser faran ràbia, o qui sap, potser no faran res.

Calia recuperar-los, he pensat. Calia per poder tancar la "meva història".

Sé de segur que no tornaré a seure en aquesta cadira de l'Ikea, ni a arrepenjar-me en aquesta taula lila, que va ser lúnica cosa original que em va envoltar en quatre anys.

M'enduc el que algú em va voler robar, m'enduc tot allò que em vaig deixar prendre, m'enduc tot allò que no vaig tenir... Per arxivar-ho, per estripar-ho, per cremar-ho, per arrugar-ho... qui sap? Però m'ho enduc.

Fa quatre mesos que vaig sortir d'aquesta casa, "per sempre més". I ara, el temps m'ensenya que no hi ha marxa enrerra... No obstant aixó, si que pots cabar un foradet en cada història que et torna a portar al punt de partida.I pots tornar a escriure un altra relat, un altre conte, o cents o mils...

Així, m'escapuleixo ara d'aquesta història. I escric amb la llunyania dels fets, tot el que vaig aprendre. Allò que no es pot tornar a escriure, ni llegir, ni pensar, ni fer, ni sentir. Són aquelles històries que no es poden explicar.

Escric aquí l'últim pensament. Però, per no deixar que me'n robin més, m'enduc l'escrit a casa. I a la taula lila hi deixo la clau que tanca la història.

Dolors

Puig.Reig 26/9/06