Que no es pagui tan car ser un heroi

Un relat de: 94_desertrose

-Per què no has utilitzat preservatiu?- va preguntar mentre encara era incapaç de parlar.
-Per què no ho has fet tu?- va respondre amb aquell somriure sempre desitjós.
I van esclatar a riure, els dos recordaven com i on havia començat tot i no podien evitar excitar-se altre cop.
Apassionats i autodestructius, ho sabien perfectament mentre s'acariciaven l'un a l'altre i començaven altre cop a bufar-se.
Els dos sabien el què sentien i incapaços de transmetre-ho en paraules, només encertaven a llepar-se i a investigar - se amb el tacte.
-Això no està bé, per què ?- preguntava l'un, mentre la llengua de l'altre ja era al seu entrecuix.
-Cal que t'ho expliqui, cal que t'ho digui?- sospirava l'altre, mentre les seves mans perdien el control quan s'apropaven a l'escalfor del cos desitjat.
-Sí, ho necessito- responia el primer mentre apartava el fantàstic tacte que l'acariciava.

I van seure bé mentre es resignaven i ja no tocaven.

-Parlem, si és el que vols- va contestar
-Ho vull - va dir, amagant la incertesa.

I els dos van quedar per un moment immòbils un molt a prop de l'altre.

- No canviaràs mai veritat?- preguntava, mentre era incapaç d'afrontar qualsevol altra mirada.
- No, no canviaré, ja ho saps- va respondre amb melangia.
- Bé..... què vols saber?- va preguntar altre cop el primer.
- Només vull saber si a la fi et quedaràs amb mi- i amagava la mirada mentre ho expressava.
- Sí - va respondre sense més explicació.

I la tensió va tallar l'aire.

-Doncs, malgrat no cal que ho entengui tot, aquesta vegada no callaré i et responc que no ho entenc - va quasi cridar.
-Doncs jo tampoc, però aquí estic i no vull marxar- va respondre sense pensar.

I les mirades encreuades van buidar l'estança.

-T'he d'explicar alguna cosa més?- va preguntar mentre la seva mirada suplicava.
-Potser no, potser tens raó, potser només he de deixar-me portar i deixar (per fi) de ser jutge i advocat- va respondre esperançat.
-Jo no et demano tant, només vull que sàpigues que estic aquí, avui i al teu costat- va respondre amb sinceritat.
-No hauria de preguntar tant veritat?- verbalitzava mentre s'acostava.

I es van besar sense deixar-se respirar.

La última nit va ser la millor.
Sobrava l'orgull i la resignació.

I ja no va pensar, només va gaudir sense interrogar -se.

-No vull que em deixis - li va semblar sentir mentre l'orgasme l'embolcallava- T'ESTIMO.
-No et vull deixar- va contestar.

Però ja era massa tard.
La mort el va trobar.

Comentaris

  • Resposta[Ofensiu]
    94_desertrose | 20-02-2008

    Hola a tothom

    "follet de la son"......... la gracia de l'escrit radica en la incertesa....... que cada un pensi o s'imagini el que vulgui........ no cal ser home o dona........no hi ha sexe............ no cal definir-ho tot sempre, no?.......... la història és universal, no et sembla?

    Gràcies per comentar un relat meu!!

  • Pa amb Tomàquet | 20-02-2008

    tu quin final... però m'ha fet pensar una mica i m'ha recordat quelcom

  • Vejam:[Ofensiu]
    El follet de la son | 19-02-2008

    A veure, el text té un estrany ritme que enganxa, però per mi li falta alguna cosa i no sé quina és. Potser ho dic perquè em dóna la sensació que no sé mai ben bé què és el que estic llegint, no sé si estem parlant d'un home i una dona, de dos homes o de dues dones. Penso que la part de diàleg està ben aconseguida, però la part del narrador no és concreta, despista. Insisteixo, però, que el text té un estrany ritme que enganxa.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: