Que no callin els ocells

El que havia estat una nadala tradicional a casa nostra, va ser fer finalment coneguda arreu. Ell, des de l’exili del 1939, la va interpretar tantes vegades com va ser possible com un missatge de pau en contra de la dictadura. El 1961, acceptant la invitació del President Kennedy, la va fer sonar a la Casa Blanca estenent el seu desig de pau amb ressò internacional.
En Pau Casals sempre l’interpretava com a peça final als seus concerts. El seu ritme lent i la seva melodia conviden a la serenor i a la reflexió fent que tothom —sense condició d’arrels ni creences— l’accepti amb respecte i recolliment quan s’escolta.
Mai no he entès ni acceptat que en actes que es fan per homenatjar a algú que ha marxat per sempre o com a record d’una tragèdia, es faci sonar una música i que, de manera sobtada i abrupta, es limiti la durada a un minut i fins i tot menys quan l’obra és de més durada. Aquesta mutilació contradiu totalment el sentit del propi acte. De ben segur que en Pau Casals estaria totalment d’acord amb mi.
Mai no s’hauria d’interrompre El Cant dels Ocells. És com si els matéssim.
Si us plau, el dia que em calgui, i si voleu, deixeu que soni sencera. El mestre Casals, el món i jo en silenci, us ho agrairem mentre el seu cant continua.