Cercador
QUÈ M’HAS DE DIR?
Un relat de: Jordi Piqueras- Compartir:
— Què m’has de dir?
— Què vols que et digui?
— No sé, tu sabràs? O és que no creus que hauries de dir-me alguna cosa?
— A tu precisament? I per què nassos t’hauria de dir res a tu? En tot cas, és a qui menys hauria de dir-ne res.
— Saps què penso? ... Millor no t’ho dic.
— Va, digues! Si tan segur estàs d’haver-me de dir alguna cosa, deixa-ho anar i acabem aquesta història.
— Aquesta història, com dius tu, no l’hauries ni d’haver començat.
— Però què dius? Si vas ser tu mateix qui em va entabanar.
— Òndia! Aquesta sí que és bona! Entabanar diu el poca-solta.
— A mi no em faltis al respecte! N’estic fart de tu i les teves dèries.
— Jo no t’he faltat al respecte maco. Te’l faltes tu mateix cada dia. Només llevar-te del llit, ja t’hi faltes.
— I tu? Tu què? El “setciències”, el que tot ho sap i tot ho fa bé. El que no se sap veure com el fracassat que és i es permet corregir a la resta del món. Fas pena. Ets patètic!
Va abaixar el cap i va callar. El cor li bategava fort. Notava com els dits suosos li tremolaven. Va respirar profundament: un, dos, tres cops. En aixecar la mirada, la va fixar, impenitent, en els seus ulls. Ulls vermells, vidriosos. Ulls que miraven sense veure.
— Ve
us què has aconseguit? N’estaràs content.
— Què he aconseguit segons tu? Ja t’ho dic: el que he aconseguit és res. Absolutament res. I si tu hagessis fet alguna cosa tampoc s’hagués aconseguit res. Ni bo, ni dolent. Perquè tu ets així: sempre de dir, mai de fer.
— Ja hi som! Ara resulta que els teus fracassos són perquè algú altre no t’ha ajudat. Doncs, saps què et dic? Que els teus pocs èxits també deuen ser gràcies a altres, però mai deguts a res que facis tu.
— No puc seguir més.
— No pots seguir més així, hauries de dir.
— Me’n vaig. Si no et torno a dirigir mai més la paraula, que no t’estranyi.
En sortir, no es va mirar més al mirall. En allunyar-se, la llum que entrava per la finestra es va reflectir al mirall, augmentant la lluminositat de l’habitació, ara buida.
— Què vols que et digui?
— No sé, tu sabràs? O és que no creus que hauries de dir-me alguna cosa?
— A tu precisament? I per què nassos t’hauria de dir res a tu? En tot cas, és a qui menys hauria de dir-ne res.
— Saps què penso? ... Millor no t’ho dic.
— Va, digues! Si tan segur estàs d’haver-me de dir alguna cosa, deixa-ho anar i acabem aquesta història.
— Aquesta història, com dius tu, no l’hauries ni d’haver començat.
— Però què dius? Si vas ser tu mateix qui em va entabanar.
— Òndia! Aquesta sí que és bona! Entabanar diu el poca-solta.
— A mi no em faltis al respecte! N’estic fart de tu i les teves dèries.
— Jo no t’he faltat al respecte maco. Te’l faltes tu mateix cada dia. Només llevar-te del llit, ja t’hi faltes.
— I tu? Tu què? El “setciències”, el que tot ho sap i tot ho fa bé. El que no se sap veure com el fracassat que és i es permet corregir a la resta del món. Fas pena. Ets patètic!
Va abaixar el cap i va callar. El cor li bategava fort. Notava com els dits suosos li tremolaven. Va respirar profundament: un, dos, tres cops. En aixecar la mirada, la va fixar, impenitent, en els seus ulls. Ulls vermells, vidriosos. Ulls que miraven sense veure.
— Ve
us què has aconseguit? N’estaràs content.
— Què he aconseguit segons tu? Ja t’ho dic: el que he aconseguit és res. Absolutament res. I si tu hagessis fet alguna cosa tampoc s’hagués aconseguit res. Ni bo, ni dolent. Perquè tu ets així: sempre de dir, mai de fer.
— Ja hi som! Ara resulta que els teus fracassos són perquè algú altre no t’ha ajudat. Doncs, saps què et dic? Que els teus pocs èxits també deuen ser gràcies a altres, però mai deguts a res que facis tu.
— No puc seguir més.
— No pots seguir més així, hauries de dir.
— Me’n vaig. Si no et torno a dirigir mai més la paraula, que no t’estranyi.
En sortir, no es va mirar més al mirall. En allunyar-se, la llum que entrava per la finestra es va reflectir al mirall, augmentant la lluminositat de l’habitació, ara buida.
