Que ho sàpigues

anar cap a la lluna i a mi m'agrada el sol
l'amor té més força que un mal acròstic
el joc d'amor és net i pur
nedar és fer el mort, estimar deixar-se anar i anar fent ponts

M'ha sorprès molt aquest poema, tot el que dius... Series capaç de deixar-ho tot per algú??... bé, això encara ho podria entendre en alguna situació molt concreta, però...
Renunciar als teus valor?
Oblidar la teva dignitat?
Sacrificar els teus ideals?
Matar la teva llibertat?? ...
Si us plau, no ho facis mai!! mai hem de renunciar a tot això per res ni per ningú!
Tot això seria renunciar a un mateix, morir-se... té algun sentit morir com a persona per poder estar amb algú altre?... l'amor i l'estimació, no deixen de ser companyia, però quina companyia podries oferir en aquestes circumstàncies sinó et queda res, si has matat tot el que erets?
A l'última part del poema dius: ‘Si mai em deixes, no gosis ni mirar-me.'... jo diria, ‘ si mai em demanes això, no gosis ni mirar-me!'... si algú t'estima no et pot demanar que renunciïs a tot el que ets, i si ho fa, es que no t'estima pel que ets, sinó pel que ell voldria que fossis, cosa força despreciable!
Bé, pel que fa al contingut del poema, ja veus que estic en desacord amb el que expresses, però pel que fa a la forma, un cop més, m'ha agradat molt, escrius amb molt sentiment, com un terrabastall, abocant tot de pensament de forma ràpida i successiva, deixant al lector embadalit davant de tant aclaparadores revelacions.

un petó,
Jordi.

tot amb un única condició.

Recordo el primer dia que la vaig llegir aquesta poesia, que mentre anava llegint cada vegada m'agradava més i més fins que al final vaig quedar meravellat de tot, el final es espléndit ,com a minim per a mi, perque no te l'esperes...
Després de quedar-me meravella vaig passar pagina, estava adormit i llavors ja no sabia de qui era, i l'altre dia llegin-te vaig veure-la, vaig tornar-la a llegir com si fos la primera vegada i vaig tornar-me a quedar meravellat de com bonic i doloros pot ser l'amor.
Vaig decidir preguntar al forum si a algu li sonava i res... vaig esperar algun dia trobar-me per casualitat la teva poesia i aixi a sigut!!


Si tu ho deixes tot per ell, ell no et pot deixar a tu, i si no ho fa no el tornaras a mirar els ulls, potser és dificil despres de deixar-ho tot per algú no tornar-lo a mirar i a més oblidar-lo... no ho se pas si es podria fer... dir-ho no es el mateix que fer-ho... jo un dia també em vaig proposar no tornar-lo a mirar i cosat... per enfi... si tu pots fer-ho anims i sinó continua escrivint coses tant boniques com aquestes

Mil petons Equinozio

...algú et demana tantes renúncies per estar amb ell, potser és que no t'estima prou, no?

trobo preciós com expliques la història, com ens duus fins al final del món seguint al teu estimat, i com després li plantes la canya...

una història molt apassionada!

primer t'obligo a que et compris el llibre "LA REINA QUE DIO CALABAZAS AL CABALLERO DE LA ARMADURA OXIDADA" i a les hores quan sapigas quins son els reis i els oxidats, ves-hi de cap si cal, mentres tant tú quieteta, que després son el que menys semblaven uns oxidats disfraçats de reis, i ens toca patir, no no no no, s'acabat aixó, que s'han cregut, nosaltres som les reines, no damiselas de diadema floja.
Comprat el llibre i ja m'ho dirás.
Et desitjo lo millor per a tú.
Rep dos petons, un a cada galta i una forta abraçada.

contundent.

Versos breus per a missatges concisos. I no sols són versos breus, sinó que en més d'una ocasió el vers és una frase per ella mateixa, és un verb, una ordre, una acció. Hi ha un ritme frenètic que no s'atura en cap moment en tot el poema. Des que comences a llegir-lo, fins que arribes al darrer mot.

I per altra banda, una enumeració estructurada de les típiques i tòpiques promeses que es fan davant l'enamorament... però aquest cop el poeta (o sigui, Brideshead) s'escapa del final esperat i dóna un gir. La dona enamorada ho accepta tot, i l'única condició és que si les premisses d'aquell amor no es duen a terme per les dues bandes... ja no cal intentar res més.

Un gir inesperat i efectiu. M'ha agradat.

Salut!

LLIBRE

Pim, pam, pum, ho exposes. Ràpid i ferotge però ho dius de manera senzilla. Si no se n'adona, pobre d'ell. No voldria estar en el seu lloc. Incissiu poema. Em sorprens a cada moment.
Un petó de nen/noi/home.

M'hi puc identificar. També sentia així, tot o res. Espero que tinguis la sort de poder viure un gran amor plenament satisfactori!
A mi al seu moment la vida m'havia posat a prova i havia fet entrar grans de sorra en una relació, que semblava perfecte.
Després caparruda intentava seguir el meu curs, per veure que l'amor no s'acabava quan jo volia...Em vaig tenir que adonar que lo meu en realitat havia sigut l'intent d'un amor tot compromís sense compromís...
Al cap d'uns anys de patir, em semblava que la vida m'estava donant una lliçó per fer-me aprendre les regles bàsiques d'humor. Em feia recordar una senyora gran que m'havia dit una vegada: "Ja se sap que lo dolent s'ha de combatre amb un bon riure", i que llavors no l'havia entès prou bé, es clar, en aquell moment jo tenia 17 anys i ella 90...
Un poema preciós, m'has fet recordar una part meva, gràcies.

ones i vent

es molt bonic, penso que no es tenim que sacrificar per ningú.
I es molt logic pagarli amb aquesta moneda.
una abraçada.

Jo també comparteixo amb tu el que has escrit, tal vegada m'implico massa en les relacions, però el que sé és que no seria capaç d'allunyar-lo tan aviat de mí.

dies que no et llegia, i m'he dit, per què no? aquí estic llegint quelcom que m'ha deixat ben parada! m'hi he sentit molt identificada... m'agrada el canvi de joc, l'extrem, viure el fet fins a la sacietat! De veritat, fantàstic!

Gràcies

Thalassa

Si ets capaç de fer tantes coses per algú (tant de bo ho fossis), és just que si aquest algú et traiciona passis d'ell completament.
És com un avís poètic.
I crec que quan les coses es tenen clares està bé dir el que hi ha... Avantatges i incovenients!

Ara que me l'he tornat a llegir novament, m'agrada la primera part, la trobo un pèl exagerada (potser per això m'agrada). És com un amor molt romàntic! I la segona part també és com molt romàntica, és l'altra cara de la fulla.
Sí, com ja t'han dit, és un poema més apassionat que els altres!

La frase "per tu em faré solitària, esquerpa, pobra si cal...", l'he trobada genial. Tot i que dir-ho sembla fàcil...

Gràcies pel teu comentari a les meves "Antípodes", i sí era un poema real de cap a peus.

tan romàntic, tan platònic, tan cec... tan tan tan... que t´ho fa deixar tot, que et despulla, que t´esclavitza, que et lliga sense cap somni de llibertat... és una BOMBA mortal!!! je je je
aquest amor... només hauria d´existir en la literatura, en els poemes, en els somnis quimèrics ( eh, penso jo... )
és més... aconsellable... no deixar res, emportar-s´ho tot, la PERSONA sencera... i a més i més... enriquir-se al l´ALTRE... no sona tan romàntic... però és més productiu... no entenc com jo que sóc bastant romàntic parli així... m´hauré tornat boig...
deixant els comentaris personals i bromistes... un bon poema... REAL,,, sí, sí... que passa encara... els enamoraments en la seva primera fase... tenen molt de "perdre-ho" TOT per fondre´s en l´altre... serà la POR de que l´altre no et deixi????
un ptó, wuapíssima!

Huoles!està ben escrit el relat però no estic gaire d'acord amb aquell sentiment...just he escrit un poema "no vull parlar d'aquell amor" que és com l'antitesi del teu però wueno són maneres de veure l'amor...jeje és increible com l'amor inicial es converteix en ràbia ,està molt ben aconseguit!
un petonàs!

Hola! moltes gràcies pels comentaris!!! ostres escrius molt bé!!! El poema és preciós. M'ha encantat! M'agradaria que algú volgués deixar-ho tot per a mi! ( esclar que jo no ho permetria jeje) però el final... jo no deixaria mai a una persona com tu! jejejejje vinga un petó i molta sort aquest any!!

Mostra sentiments molt apassionats i forts.
També està la renúncia a tot, però a canvi de que mai hi hagi traició.
El final és molt dur, asusta una mica, passa de l'amor a l'odi.
Està molt ben estructurat, és un poema diferent pel seu contingut, no sé et deixa molt pensatiu. Molts cops l'amor és així, pot passar d'un extrem a l'altre, té aquesta força i aquesta fragititat al mateix temps.

Moltes gràcies pels teus comentaris tan carinyosos i bonics. Es veu que em "llegeixes" amb molts bons ulls!
Una abraçada molt forta i fins aviat!