Què faig aquí?

Què faig aquí?
La pregunta sobresurt de la meva ment amb vida pròpia, no la puc controlar, es mou d'una banda a l'altra.
Quin ha estat el motiu d'haver sobreviscut tant de temps? Perquè no has acabat abans amb això?
No ho sé, suposo que desitjava pensar que les coses canviarien.
Per què...?
NO! No...! Si us plau, deixa'm descansar. No vull pensar, no vull recordar qui sóc, no vull fer-me preguntes que em destrossen l'ànima i em fan desitjar esquinçar-me el cos.
No em pots fer callar. Jo sóc tu, saps perfectament que desitges que et faci aquestes preguntes, desitges poder immolar-te a tu mateixa. Ho saps. Totes les preguntes que et faig són aquelles preguntes que necessites respondre't. Així que, per què no has intentat abans acabar amb la teva vida?
Sóc covarda per naturalesa. No, no és això. No vull morir. Em nego a matar-me. Em nego a deixar-me matar.
Llavors per què tens ganes de morir?
No vull morir! Només, només vull fer-me mal. Només necessito veure la meva sang, sentir dolor, saber que realment existeixo.
Ja ho saps, saps perfectament que existeixes.
Necessito veure la meva sang.
Per què?
Perquè em fa sentir viva!
No.
No...?
No és aquesta la veritat. Digues la veritat.
Jo... Aquesta és la veritat! No hi ha res més!
No.
M'odio. Sóc repugnant.
Per això et fereixes?
No tinc dret a viure, però sóc tan repugnant i patètica que ni tan sols sóc capaç de matar-me.
Sí, ets repugnant.
Tu ets jo. Som repugnants. Totes dues ho som.
Som repugnants i estem boges.
Per què?
Estàs parlant amb tu mateixa.
No estic boja, simplement, simplement necessito concentrar-me.
Concentrar-te?
Tan horrible sóc?
Patètica i fastigosa. No mereixes viure.
No, no ho mereixo.
Què fas aquí encara?
No res.
Doncs llavors mata't.
Sí.
Què fas aquí encara?
Res.
Mata't.
Jo...
Mata't.
Sí...
Mata't.
D'acord.