Qué es reflexa en un mirall quan esta en una habitació sense llum?

Qué es reflexa en un mirall quan esta en una habitació sense llum? Això estava preguntant-se el Joan mentre els últims rajos de llum li tenyien la pell. Amb la imatge del final del vespre va marxar a aquella casa on vivia des de feia uns mesos. L'havia comprada per pocs diners, i volia que li aprofitara per a escriure i poder allunyar-se del món. Tenia un accés directe a la platja, i ell el recorría ara, tornant a la llar que tant... Tornant a la llar.
Mentre accedia a una estança encara podia sentir la sal de la mar als llavis, i un poc d'arena per les cames i els peus. Estant just baix el marc de la porta es va parar a observar. Era un dels molts llocs de l'últim pis que mai havia vist. I era una habitació de dona. Encara jeien les peçes de roba a la cadira, els llibres a la tauleta de nit i un qüadern mig escrit a una taula d'estudi.
Es va endinsar en l'habitació i es va dirigir a la taula que suposava servia per a arreglar-se per el gran espill que tenia. Va olorar el perfum que allí hi havia. L'aroma suau a canella el va fer tancar els ulls i concentrar-se en olorar aquell perfum. Als pocs segons va obrir les calaixeres plenes de maquillatges, guants, mocadors i utensilis de perruqueria. No sabia el que buscava. Pero continuà mirant. I s'obidà del mirall. Dins dels armaris hi havien tota clase de robes… Totes pertanyíen a un gaurdarroba femení, i amb bon gust. Vestits sedosos, mantelles de tots els colors i amplaries… Sabates de tallatge menut i alts tacons… Una dama burguesa dels finals del segle XVIII perfecta. Estava realment sorpres, perqué de la existéncia d'allò la inmobiliária no li havia dit res. Li va comentar que la casa que li venien era del segle VXIII i per ser de pedra havia aguantat molt de temps. Començava a pensar que havia adquirit una casa embruixada. Se li van passar pel cap totes les noveles de por que havia llegit i va deixar de regirar les pertinençes de qui fora.
De repent, mentre estava asegut a una vora del llit, va recordar que aquella vesprada volia veure que reflexava un mirall en la obscuritat total. Aixi que es tancà completament en aquell dormitori. Anà tantejant fins a seures a la tauleta on abans hi havia estat. Es va mirar a l'espill. I es va veure. Es va veure encara que no hi haguera gens de llum. Es va vore, i va vore el reflexe d'una dona preciosa, que sel mirava amb ulls alegres, mentre el tenia agafat dels braços. I ell va seguir contemplant-se, feliç. Xarrava animadament amb aquella doneta, que el va fer recular de la cadira per a començar a ficar-se les arracades, un bufit de perfum, una especie de carmí als llavis i uns guants de color blau cel, a joc amb el vaporos vestit que duia. La dama s'alçá, s'apropá a ell i el besá.
Ell va vore a l'espill com l'abraçava, com la besava i com era de content. De sobte una veu suau i dolça li va dir a cau d'orella:
-Vinga amor meu, has de canviarte de roba. Segueix-me fins el teu armari i posat una roba normal, no aquestes coses tan extranyes que dus.
Va seguir l'aroma de canella passadis avall. Arriba a una habitació que li semblava la seua, i es dirigi cap a l'armari on trià una roba d'entre totes les que allí hi havien. Tot era a la seua mida, i al seu gust. I va pensar que els texans i la camisa que duia eren ridiculs. Va sentir la veu altra vegada:
-Vine açí que vull vore al meu estimat vestit decentment.
I va anar. És va reunir amb la seua estimada, de la qual ja ho sabia tot. Li deien Anna. Tenia els cabells castanys i rulls, els ulls verds i la inteligéncia d'una dona de vintitrés anys. Va recordar tots els moments de festeig, com va demanar la má al pare de la seua Anna, va recordar el dia de la boda i també la nit.
Va sentir com Anna el cridava des de fora, en el bosc. Van jugar a amagar-se i trobar-se, però el joc acabà qüan l'Anna va caure al barranc. Joan es precipità a salvar aquella dona, perque notava que sense ella no sabia viure. I així es va morir. A les poques hores, unes senyores que anaven passejant els seus gossets van vore a Joan despullat, sols amb calçotets, mort, amb un espill a la ma, i amb la mirada d'un boig que no oblidarien mai de la vida, perqué era la mirada d'un home que havia embogit al descobrir quina era la veritat de la seua vida: Tenia quaranta tres anys i s'havia enamorat del personatge sobre el qui escrivia.