Sala d'espera.

Hospital. Sala d'espera. Silenci romput pel brunzit constant de les màquines expenedores d'un café que, tot i ser com un verí, reconforta les ànimes dels malalts i d'aquells que els cuiden.

Les cadires suporten la llum blanquinosa i un poc esmorteïda del sostre de mitjanit. Alguns d'aquests seients, semblen d'altre color, com si alguna cosa impedís als tristos llums indicar el camí al descans als que esperen a l'hotel dels metjastres.

Potser, aquestes peces de disseny tan incòmodes estan habitades pels esperits d'aquells que per no estar conformes, no creuaren la llacuna Estígia, tenint cites mèdiques a les quals acudir per arreglar-se abans d'anar a l'altre món.

Aquestes ànimes viuen a la sala d'espera, guaitant la pantalla esperant que surta el seu torn. Esperits trencats que manquen d'extremitats i de sentiments, amb òrgans que, com relacions, són disfuncionals, alguns esperant una transfusió de sang, o una donació de medul·la, d'altres guaitant per una carícia o una abraçada calorosa.

Tots aquests éssers, en la seua urgència, necessiten ser vistos a triatge. Cal que algú els indique per on han de sortir, si han de creuar la morgue com qui veu a Caront o tenen un altre compromís, despertant dins d'un nou cos que estava adormit.

Aquesta pandèmia ha generat la sobrevenda d'entrades, i s'han triplicat els torns, per això, quan un esperit ha estat a l'avantsala de la mort i torna al seu cos, sembla una altra persona, sempre amb mascareta, sempre amb desinfectant, sempre amb por de tindre torn a la sala d'espera i que aquesta vegada en triatge de la sort, el porte a la mort