CREURE'S DEU ES JUGAR AMB FOC

El taller del seu pare sempre havia sigut una extensió més de la seua casa. El seu avi, toneller, així ho va decidir quan comprà el xicotet edifici: la planta baixa per al negoci i dalt per a viure. En un de tants dies de pluja, va baixar a buscar trossos de fusta vella per a escalfar-se a la llar. Anà rodejant la serra recollint totes les restes i retalls sobrants i, veient que li costaria d'encendre el foc, alçà la tapa i s'endinsà cap al forat del motor de la màquina per arreplegar la serradura, al baixar descobrí un túnel secret que desembocava a un soterrani.

Uns fulls explicatius d'un mecanisme per a autòmats folrava les parets i reconegué diversos intents de criatures reballats i d'altres damunt de la taula. Aprofundí en aquell cementiri de criatures i trobà molts roba que empestava a brutícia amb taques i esgarrats adaptada per a vestir cossos deformes. Més enllà albirà un laboratori, ple d'alambins emprats per destil·lar una substància que li recordava al vinagre mesclat amb ferro.

Al fi d'aquell soterrani cavernós uns éssers més perfeccionats la miraven amb ulls de vidre, amb cabells de llana pentinada tan fina que semblava una cabellera humana, vestits amb roba apedaçada per a afavorir-los.

Esglaiada, entropessà amb poals plens d'aquella substància ferrosa i avinagrada, que regà els peus d'aquelles criatures. Immediatament, una espurna engegà el moviment d'aquells éssers. Sense donar-los l'esquena començà a retirar-se, veient com l'assetjaven, envejosos del seu cos i de la vida que tenía. Fugí bloquejant el pas d'aquells que la perseguien.

No podia deixar que eixes creacions humanoides veieren la llum del sol. Sense pensar-ho, per a no perdre la voluntat pel remordiment, feu una pila de fustes i serradura a l'entrada al soterrani. Ruixà tot el contingut d'una llanda de gasolina. Encené en flames als ninots macabres del que va preferir no saber-ne més. I és que de vegades, festejar en la ciència i l'enginyeria per a creure's un Déu és jugar amb foc.