Quan et sens traït

Un relat de: errebe

Cap cot, abatut, amb mil preguntes fent-se a sí mateix i mil possibles respostes contestant-se, en Santi es trobava assegut al llindar mateix d'un precipici que queia, vertical, cent-cinquanta metres fins trobar un pedregam amb pocs pins escampats per la falda de la muntanya, que lliscava fins perdre's dins la boira baixa matinal que cobria la vall ara invisible.

Quan es varen posar a dormir, li va dir a la seva dona Sònia que es llevaria molt d'hora per fer fotos del lloc i, si el temps ho permetia, de la sortida de sol que de ben segur des d'allà seria tot un espectacle.

Havien arribat el capvespre abans, plovent, tota la colla, a passar el cap de setmana de turisme rural. L'indret era un lloc privilegiat, a cavall de tres comarques: Osona, la Garrotxa i la Selva, d'una bellesa paisatgística impressionant, però en Santi ara no se'n adonava de la joia natural que tenia al davant, amb l'estel del matí com únic testimoni, tenia la mirada perduda en algun punt imprecís del mantell blanc-grisós de la boira, allà baix, a la vall. Ja no plorava, prou que ho havia fet.

"Per què?" pensava "Per què ha de passar-me a mi?", "Per què tant de temps?", "Per què justament ell? De la família, de la meva família... com germans...", "Es que la Sònia no m'estima?, es que potser no m'ha estimat mai?", "si és així, per què no m'ho ha dit abans?, per què no m'ha deixat?", "jo sempre l'he estimat i l'estimo, malgrat tot encara l'estimo...és curiós!", "en què he fallat, quin mal, sense voler, li he fet?". Aquestes preguntes i moltes més ballaven pel seu cap sense trobar cap mena d'explicació.

Encara no feia vint-i-quatre hores que la enregistradora digital de veu que va deixar abans d'ahir en un lloc discret de la cuina, li va confirmar el que ja feia mesos que sospitava: la Sònia li era infidel amb un personatge que, justament, era de família i de prop. És més: sentint les dues hores i escaig de conversa, va poder intuir que ja feia anys que això durava. Com no se'n va donar compte abans? És clar... la feina, sempre la feina i plegar tard...

No havia res més a fer ni a pensar, el sol ja puntejava per damunt la serra, a llevant. En Santi es repetia que ja no l'estimava ningú, la Sonia no, segur. I l'Eugènia, qui sap on era, després de vint-i-tants anys sense veure-la... seguia enamorat, com quan encara eren dos adolescents, abans de conèixer a la Sònia. Ara ja sabia que no l'estimaven, però ell les estimaria per sempre, a les dues.

Ja tenia els deures fets... La carta dirigida a la Sònia que havia deixat sota la seva antiga càmera de fer fotos perquè no se l'emportés el vent, començava així: "De veritat estimada Sònia: Quan tu llegeixis això ja seràs una dona lliure...".

Ara no més quedava una cosa: posar-se dret i donar el darrer pas important de la seva vida...

R.B. <09·06>

Comentaris

  • aaa | 18-05-2007

    x errebe.

    Un relat molt interesant, sens dubte, amb un molt bon us de la sugestió paisatgistica, que no de la descripció, que es escassa, puntual i perfecte (massa descripció va portar en Tolkien a la tomba.

    Però com a bon comentarista que soc (i amb molts fums) trobo que hi ha cosetes que es podrien millorar:

    1.- al primer paragraf, en Santi ja sap qué passarà. Nomes ha d'avançar un peu. Per tant, quan el lector veu que es fà milers de preguntes, de seguida veu que la descriptiva caiguda fins el pedregam no es un spot turistic més. El principi hauria de ser mes natural, amb en Santi passejant i trobant per casualitat l'indret descrit. Donarà mes força a la ultima frase del relat.

    2.- En general, però per primer cop al segon paragraf, abuses de la el.lipsi temporal. "Quan es varen posar a dormir..." "Havien arribat el capvespre..." "Encara no feia..." "Ja tenia els deures fets...". Trobo que falten conexions entre els petits flashbacks i l'acció principal, tot i que el temps estigui fragmentat. Tots els passats verbals sugereixen que no hi haurà futur, i això pot ser positiu, doncs un ja es fa una idea del que passarà, però l'abus fa que el relat no presenti cap sorpresa, excepte la pericia del Santi posant gravadores de veu a cuines. (una mica trillat, axio de la gravadora. Potser podries haver emprat el recurs, tambe trillat, pero sempre eficaç, de la trobada casual dels amants per part d'en Santi quan aquest anava a comprar el sopar, o similars, resaltant el fet de que en Santi ja sospitava però feia ulls cecs, portant-lo en ultim terme al suicidi, doncs assumeix una cosa que ja sabia però que no volia assumir."

    3.- I per ultim, la pobre Eugenia. Potser la separació dels dos amants podria ser mes grafica, amb detalls, tals com "quan va marxar per recollir maduixes al maresme" (broma) o "va anar a estudiar a Paris" o "va acabar l'estiu i no la vaig tornar a veure"

    En conjunt, tampoc sembla que la vida d'en Santi hagi estat tant desgraciada com per llençar-se per un penyasegat alliberant a la seva dona de la carrega del matrimoni.

    No se si tot això et pot servir per alguna cosa.

    Les opinions expresades son de collita propia, personals, intransferibles i completament benintencionsdes.

    salut i lletres!!

    Jordi (Roarscach)


l´Autor

Foto de perfil de errebe

errebe

26 Relats

36 Comentaris

29568 Lectures

Valoració de l'autor: 9.52

Biografia:
Nascut a Vilafranca el darrer any de la dècada dels 50, un mes avans de la revolució de Cuba.
No se si escric be o malament, el que sí es cert es que em manen els sentiments...
Gràcies per tot, per legir-me, per les crítiques, bones o dolentes i no dubteu em corregir-me sempre que faci falta.
Ah! perdoneu alguna falta ortogràfica que se'm escapi (vaig anar a col·legi a l'época del Sisquet), i no he fet mai cap curs de català.