Quan et sens traït

Cap cot, abatut, amb mil preguntes fent-se a sí mateix i mil possibles respostes contestant-se, en Santi es trobava assegut al llindar mateix d'un precipici que queia, vertical, cent-cinquanta metres fins trobar un pedregam amb pocs pins escampats per la falda de la muntanya, que lliscava fins perdre's dins la boira baixa matinal que cobria la vall ara invisible.

Quan es varen posar a dormir, li va dir a la seva dona Sònia que es llevaria molt d'hora per fer fotos del lloc i, si el temps ho permetia, de la sortida de sol que de ben segur des d'allà seria tot un espectacle.

Havien arribat el capvespre abans, plovent, tota la colla, a passar el cap de setmana de turisme rural. L'indret era un lloc privilegiat, a cavall de tres comarques: Osona, la Garrotxa i la Selva, d'una bellesa paisatgística impressionant, però en Santi ara no se'n adonava de la joia natural que tenia al davant, amb l'estel del matí com únic testimoni, tenia la mirada perduda en algun punt imprecís del mantell blanc-grisós de la boira, allà baix, a la vall. Ja no plorava, prou que ho havia fet.

"Per què?" pensava "Per què ha de passar-me a mi?", "Per què tant de temps?", "Per què justament ell? De la família, de la meva família... com germans...", "Es que la Sònia no m'estima?, es que potser no m'ha estimat mai?", "si és així, per què no m'ho ha dit abans?, per què no m'ha deixat?", "jo sempre l'he estimat i l'estimo, malgrat tot encara l'estimo...és curiós!", "en què he fallat, quin mal, sense voler, li he fet?". Aquestes preguntes i moltes més ballaven pel seu cap sense trobar cap mena d'explicació.

Encara no feia vint-i-quatre hores que la enregistradora digital de veu que va deixar abans d'ahir en un lloc discret de la cuina, li va confirmar el que ja feia mesos que sospitava: la Sònia li era infidel amb un personatge que, justament, era de família i de prop. És més: sentint les dues hores i escaig de conversa, va poder intuir que ja feia anys que això durava. Com no se'n va donar compte abans? És clar... la feina, sempre la feina i plegar tard...

No havia res més a fer ni a pensar, el sol ja puntejava per damunt la serra, a llevant. En Santi es repetia que ja no l'estimava ningú, la Sonia no, segur. I l'Eugènia, qui sap on era, després de vint-i-tants anys sense veure-la... seguia enamorat, com quan encara eren dos adolescents, abans de conèixer a la Sònia. Ara ja sabia que no l'estimaven, però ell les estimaria per sempre, a les dues.

Ja tenia els deures fets... La carta dirigida a la Sònia que havia deixat sota la seva antiga càmera de fer fotos perquè no se l'emportés el vent, començava així: "De veritat estimada Sònia: Quan tu llegeixis això ja seràs una dona lliure...".

Ara no més quedava una cosa: posar-se dret i donar el darrer pas important de la seva vida...

R.B. <09·06>