Desig interromput

Foscor.
Cap indici de llum resplendent, apagada o tènue pertorba la perfecta aliada del record i la imaginació: la foscor de la nit.
A fora, la lleugeresa de l'aire fresc acarona els carrers plens de silenci, combinació perfecte, sense cap interferència, perquè els pensaments volin lliures.
Estirat al llit, mig acotxat, mirant l'indefinit sostre de l'habitació, dibuixo la teva imatge a la profunda obscuritat, amb una nitidesa inusual i desmesuradament real, per reviure els moments tan intensos compartits amb tu tan sols fa unes hores.

Mai ens havíem vist personalment però ens varem reconèixer de seguida. Varem parlar de coses de les que la justa importància li dona tan el que les explica com el que les escolta.
Passejant al teu costat ja intuïa que volies que et portes agafant-te per la cintura i... no va ser. "No més que parlar, recorda't" em deia a mi mateix.
I després, al moment del comiat, uns minuts de sublim grandesa. Tu al meu davant, a prop, amb el cap decantat a l'esquerra, els teus ulls clavats en els meus i el somriure de complicitat, les mans jugant a buscar el tacte de les mans... i tot d'una, sense saber ben be com, l'abraçada, la càlida, tendra però a l'hora ferma i apassionada abraçada, cap dels dos la varem demanar, va venir sola, sense preacord ni pensar en el que fèiem, sense remordiments, només perquè així ho varem voler i desitjar. Era la mateixa abraçada que tantes vegades ens havíem donat en la distància i que potser ens donarem tantes més però real, sublim, sentida...
I al separar-nos de l'abraçada... Deu meu! els meus llavis van buscar els teus sense costa'ls-hi gaire de trobar-los, doncs ja els esperaven... i una besada fugaç, uns segons de contacte, un petó càlid i sentit. Un petó com els que només obliden els que no saben de sentiments i anhels. Com el primer petó d'adolescent, el que no s'oblida mai... i et puc assegurar que aquest no l'oblidaré en ma vida.
Sense paraules, sense dir-nos res, no ho necessitàvem doncs entenem el llenguatge dels sentits.
A les hores algú va dir "Es fa tard...". Desig incomplert, anhel interromput... un altre dia, potser.
Varem separar-nos, tot dient bona nit i fins sempre...

Ara, envoltat de la foscor de l'habitació construeixo la presència del teu cos i amb egoista desig ofego la teva absència. Volo alt... molt alt, en la foscor.

R.B. <04.2008>