Desig interromput

Un relat de: errebe

Foscor.
Cap indici de llum resplendent, apagada o tènue pertorba la perfecta aliada del record i la imaginació: la foscor de la nit.
A fora, la lleugeresa de l'aire fresc acarona els carrers plens de silenci, combinació perfecte, sense cap interferència, perquè els pensaments volin lliures.
Estirat al llit, mig acotxat, mirant l'indefinit sostre de l'habitació, dibuixo la teva imatge a la profunda obscuritat, amb una nitidesa inusual i desmesuradament real, per reviure els moments tan intensos compartits amb tu tan sols fa unes hores.

Mai ens havíem vist personalment però ens varem reconèixer de seguida. Varem parlar de coses de les que la justa importància li dona tan el que les explica com el que les escolta.
Passejant al teu costat ja intuïa que volies que et portes agafant-te per la cintura i... no va ser. "No més que parlar, recorda't" em deia a mi mateix.
I després, al moment del comiat, uns minuts de sublim grandesa. Tu al meu davant, a prop, amb el cap decantat a l'esquerra, els teus ulls clavats en els meus i el somriure de complicitat, les mans jugant a buscar el tacte de les mans... i tot d'una, sense saber ben be com, l'abraçada, la càlida, tendra però a l'hora ferma i apassionada abraçada, cap dels dos la varem demanar, va venir sola, sense preacord ni pensar en el que fèiem, sense remordiments, només perquè així ho varem voler i desitjar. Era la mateixa abraçada que tantes vegades ens havíem donat en la distància i que potser ens donarem tantes més però real, sublim, sentida...
I al separar-nos de l'abraçada... Deu meu! els meus llavis van buscar els teus sense costa'ls-hi gaire de trobar-los, doncs ja els esperaven... i una besada fugaç, uns segons de contacte, un petó càlid i sentit. Un petó com els que només obliden els que no saben de sentiments i anhels. Com el primer petó d'adolescent, el que no s'oblida mai... i et puc assegurar que aquest no l'oblidaré en ma vida.
Sense paraules, sense dir-nos res, no ho necessitàvem doncs entenem el llenguatge dels sentits.
A les hores algú va dir "Es fa tard...". Desig incomplert, anhel interromput... un altre dia, potser.
Varem separar-nos, tot dient bona nit i fins sempre...

Ara, envoltat de la foscor de l'habitació construeixo la presència del teu cos i amb egoista desig ofego la teva absència. Volo alt... molt alt, en la foscor.

R.B. <04.2008>

Comentaris

  • En mig de la foscor[Ofensiu]
    Unaquimera | 10-10-2008 | Valoració: 10

    Sempre m'havien dit que "les casualitats no venen soles", així que després de coincidir en els Enyors, he vingut a vulscar d'altres similituts.
    Avui, en veure la primera paraula del títol: Desig... i en entrar al relat, la inmediatesa de la foscor, allà senyorejant en primer lloc, han abonat aquella creença; quan he arribat a "dibuixo la teva imatge a la profunda obscuritat" ja no m'ha quedat cap dubte: tornem a ser-hi!
    Aquest cop ho dic pels Desitjos des de l'obscuritat, que a més tenen la mateixa durada.

    Parlem del teu relat, que diria que camina sobre dos peus: la força del record i el llenguatge dels sentits.
    El record s'alimenta de les emocions d'una primera trobada, la força de la imatge, l'impacte dels detalls... M'ha encantat la frase "Tu al meu davant, a prop, amb el cap decantat a l'esquerra" perquè trobo que li ofereix versemblança a l'evocació.
    El llenguatge dels sentits supera la necessitat de paraules concretes i prioritza la calidesa del contacte, la complicitat del somriure, el lligam de la mirada, ...

    Resulta evident que en l'obscuritat, de vegades, es veu ben clar!

    T'envio una segona abraçada, plena de bons desitjos,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de errebe

errebe

26 Relats

36 Comentaris

27884 Lectures

Valoració de l'autor: 9.52

Biografia:
Nascut a Vilafranca el darrer any de la dècada dels 50, un mes avans de la revolució de Cuba.
No se si escric be o malament, el que sí es cert es que em manen els sentiments...
Gràcies per tot, per legir-me, per les crítiques, bones o dolentes i no dubteu em corregir-me sempre que faci falta.
Ah! perdoneu alguna falta ortogràfica que se'm escapi (vaig anar a col·legi a l'época del Sisquet), i no he fet mai cap curs de català.