Infidelitat

Cap cot, abatut, en Santi es trobava assegut al llindar d'un precipici que queia vertical cent-cinquanta metres fins trobar un pedregam amb pocs pins escampats per la falda de la muntanya, que lliscava fins perdre's dins la boira baixa matinal.

Quan es varen posar a dormir, li va dir a la seva dona Sònia que es llevaria molt d'hora per fer fotos del lloc i, si el temps ho permetia, de la sortida de sol que de ben segur des d'allà seria tot un espectacle.

Havien arribat tota la colla el capvespre abans, plovent, a passar el cap de setmana . El indret era un lloc privilegiat, d'una bellesa paisatgística impressionant, però en Santi ara no se'n adonava de la joia natural que tenia al davant, amb l'estel del matí com únic testimoni, tenia la mirada perduda en algun punt imprecís del mantell blanc-grisós de la boira, allà baix, a la vall.

Encara no feia vint-i-quatre hores que la enregistradora digital de veu que va deixar abans d'ahir en un lloc discret de la cuina, li va confirmar el que ja feia mesos que sospitava: la Sònia li era infidel amb un personatge que, justament, era de família i de prop. És més: sentint les dues hores i escaig de conversa, va poder intuir que ja feia anys que això durava.

El sol ja puntejava per damunt la serra, a llevant. En Santi pensava en què havia fallat a la Sònia perquè ja no l'estimés. I l'Eugènia, qui sap on era, després de vint-i-tants anys sense veure-la... seguia enamorat. Eugènia... Sònia... com estimava a totes dues!.

Ja tenia els deures fets... La carta dirigida a la seva dona començava així: "Estimada Sònia: Quan tu llegeixis això, jo ja no seré aquí..."

Ara només li quedava una cosa: posar-se dret i donar el pas endavant més important de la seva vida... el darrer.

R.B. <11·06>