Quadern de París. 1

Trist com el món. Es pot dir que s'hi reflexa el món. Potser les rates són els éssers més feliços. Jo vaig estar a París fa tres anys quatre dies en un alberg amb uns amics i em vaig sentir així. Qualsevol ciutat aliena ales properes em fa sentir així. Si.

Bell poema, acurat estil. Precioses perles d'imatgeria intimista.

Gràcies, d.

(Per a llegir fruits de la matinada, tasta qualsevol vetlla de les que hi ha penjades al meu usuari a RC...)

He començat a llegir-te pel teu "Quadern de París" i ja m'has transportat a la matinada d'aquella ciutat que sempre ens omple la memòria encara que el temps hagi passat. Et continuaré llegint. Moltes gràcies pel teu comentari tan generós, de debò. Una abraçada

"Qui la poeta i qui la que mira?"
és el joc de qui realment escriu és el poeta o l'altre persona o si els dos són poetes i no s'anadonen, ja que tot poeta és aquell que sent i no sent per ningú tan sols per ell, sense fingir, sense mentir, sense ser hipòcrita!És el joc!
m'agrada que et facin pensar i fer teories ja que mai t'allunyes :)!!!
el plaer és meu!
un petonet

De matinada, he caminat per París de la teva mà...
vers a vers, m'has fet escoltar el silenci, contemplar les primeres llums en la ciutat que n'és la reina...
m'has fet de guia en el trànsit de la realitat a la memòria entelada i des d'ella m'has provocat el sospir en adonar-me que el poema s'acaba...
i així, retorno al trànsit de la meva ciutat, als carrers coneguts i recorreguts a cegues...
esperant una nova poesia que em transporti amb l'únic bitllet de la lectura atenta fins al goig estètic i al record grat.

T'envio una abraçada sense tenebres, forta i clara,
Unaquimera

m'agrada trobar-hi les gotes, dèbils, lleus per a sota... durs poetes, falsos relataires, morts creadors, tots tenen un PARÍS de somni, seu tan i tan seu... M'agrada el teu París!
un petonet estimat Franz!!!

Crec que saps o pots imaginar-te que soc dona de paraules senzilles, per tant, m'agradaria fer-te un comentari a l'altura del teu relat, però no puc, el que sí puc es fer-te arribar la meva admiració i la meva gratitud per haver-me transportat per un moment a un dels meus somnis, París.

Una abraçada,

Eva

i matins a la migdiada.

Hi ha matinades, que fan peresa
només de pensar-hi. I
hi ha matinades mandroses
i encara matinades despentinades.

Pintes, i escrius, i repintes,
i potser esfilagarses
matinades.

A fora com a dins.
Parlar del que hi ha fora
és parlar de tu. O de mi.

Demà matinaré.
No aniré a París
però també hi parlen francès.

Potser pensaré amb les teves
matinades.

X

M'agradaria donar-li una segona oportunitat, la primer impressió em va estar marcada pel poc temps, la calor i els guiris. Diuen que a la tardor o a l'hivern aquesta ciutat és preciosa.
Aquest poema m'insta encara més les ganes de tornar-hi, de viure aquestes matinades amb tota la plenitud.

Petons,
Lady Shalott

La prova del nou: si en llegir el poema se't fa un nus a la part anterior de la gola (la part posterior està reservada pels nusos provocats en veure els progressos dels nostres fills i/o altres éssers estimats) el poema es queda amb nosaltres. Si falla la comprovació, sempre queda el recurs de resseguir les línies i buscar, entre les paraules i les figures el sentit únic i intransferible que tots atorguem als significats aparentment insignificants dels versos. Aquesta segona oportunitat potser ens proporcionarà un plaer menys immediat però més durador, més discret, però també més profund.
En el cas que cap d'aquests sistemes obtingui el resultat esperat, el poema, irremeiablement, no té futur a les nostres mans.
Et confesso, Franz, que no m'ha calgut la segona prova amb el teu Quadern de París. Ja podia, sens dubte, en una primera lectura, fer-lo meu. Però no m'he resistit al delit de rellegir i demorar-me en els mots, les cadències, les evocacions... doble guany per a mi.
Quina promesa, aquest 1 al costat del títol!

Monalisa

Una primera lectura d'aquest poema la fa la pell, quan entra en contacte amb la frescor d'una brisa matinera que no es nomena, però que s'hi troba a l'ambient. En una segona lectura, els contrasts troben el seu lloc comú: proximitat i llunyania, presència i evocació nostàlgica...
Quin mecanisme fa que simulem "un objectiu o una fita", que dia rere dia ens dipositem en aquestes dutxes entelades? Què oblidem en la zona d'ombra, en aqueixes tenebres de nosaltres mateixos?
Em disculparàs, Franz, si discrepe de tu en la consideració que la poesia siga un dels teus recursos menors. Sempre ens quedarà París, als teus lectors, per desmentir-ho!