punts suspensius dins el silenci

en els meus pensaments tant bon punt he acabat de llegir el teu poema. Sincerament, m'ha sorprés llegir en les teves paraules un sentiment/pensament que sovint m'envaeix i em fa reflexionar sobre el sentit de la vida i el nostre minúscul paper, ple de complexitats que sovint ens inventem. Tot i així, probablement som aqui per alguna cosa i, important o no, potser el camí que hauriem de fer seria aprendre a gaudir-ne plenament.
Com sempre, un plaer llegir un dels teus poemes, gypsy.
Una abraçada ben gran

No tinc paraules. Et mereixes un 10.

Tal com tu escrius, és tot un honor que t'agradi el meu relat, amb aquest teu, t'has superat.

Gràcies.

Ets màgica. Em quedo sorpresa, perquè un dia conec una persona magnífica en aquesta plana, i penso: "Caram, em sembla increïble que hi hagi una persona amb tanta bellesa interior, tanta força..." I m'atrapa. I llavors, remenant, remenant, em trobo amb una altra persona, també increïble, i jo, al·lucino. Així. Al·lucino. Tu ets una d'aquestes persones que m'han atrapat. Gràcies per ser com ets, per compartir la teva força, la teva màgia... tota tu.
Mil besades i una infinitud de somriures per atu ninona!!

Quin poema mes bonic , com tots els que escrius
ple de sentiment i amerat de profundes reflexions
planeres e intel•ligents . M’agrada’t molt .

petons i una forta abraçada .

...en que ens sentim sols i aquesta soledat ens fa veure l'univers com un enemic, però no es així. Si ens mirem i veiem que som con un gra de sorra en mig del gran desert i llavors creiem que som insignificants, estem equivocats. Si fossim insignificants, no caldria que haguessim estar creats i no existiríem. Doncs alguna cosa fem aquí, aprofite'm-ho.
I no és per fer-te la "pilota" però alguns poemes teus fan que alló que tu dius que no existeix, la bellesa, reneixi de les cendres.
Tenies raó en el teu comentari, "buit"no "vuit" seré talós.
Una abraçada.

M'ha agradat la vessant filosòfica de la teua Poesia. Un gran canvi en comparança amb els darrers poemes. Jo diria que està és la teua línia...
Estic d'acord en moltes coses de les que dius, però veig un pòsit pesimista, que cal intentar superar.
El millor que tenim les particules, que dius que som, els punts suspensius dins el silenci(m'agrada tant aquest títol), és la capacitat de connectar amb els altres...
"Tan sols som pelegrins que, anant per camins distints, ens dirigim amb dificultat a l'encontre dels uns amb els altres."-ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY-
Una forta abraçada!

FRANCESC

i la bellesa existeix perquè la creem
com engendrem la vida, l'amor
o el cel que ens acull


l'infern de les paraules
és pura invenció
el cel dels silencis
és el que ens mou

Sovint els punts suspensius signifiquen un munt de pensaments que no gosem dir en veu alta. La teua poesia ha omplert aquest buit amb un pensament molt profund i ens incita a la reflexió. Potser la recerca de la bellesa no ho és tot, també hi és la recerca del coneixement. Jo soc agnòstic, i per tant dubte de tot, continuament qüestione les meues pròpies certeses. És bo parar-se a pensar si no més serem punts suspensius a l'univers, una fotesa que no cal expresar.

Un bes bonica, i sense punts suspensius.

entre aire i entre foc... cossos de sang i de vidre.
un plaer llegir-te, com sempre...
un petonet molt fort maca.

Moltes vegades volem crear precisament per donar algun sentit a la nostre existència. Allò que ens envolta no és res, no significa res, fins que potser algun dia es transforma en quatre estrofes farcides de versos, o en una petita història escrita a través dels nostres fills.
Però el temps, allò que som i no som, ens torna al punt de partida i hem de tornar a començar.
Potser el sentit, si és que existeix, dorm amagat en l'absurditat de tot plegat, i el fet de negar-ho per cercar-lo en d'altres llocs és el motor que ens dona el menjar per sobreviure cada dia.
Els punts suspensius s'arrosseguen per la blancor del paper fins a desaparèixer, però també són un camí a seguir, una porta oberta a la immensitat de l'ànima humana.

De vegades és tan senzill
com la pressió de la pols
en el temps,
com el color de la neu
quan es fon,
de vegades és tan senzill
com un senzill petó.


... cap a tu, gypsy.

som partícules desitjoses i desitjables...
"Som un procés material que llisca i garbella entre la matèria com una onada tranquila i desconeguda (...). Som exhuberhancia planetària, un fenòmen solar. Som la transmutació astronòmicament local de l'aire, l'aigua i el sol en cel.lules.(...) Som la matèria que s'ha tornat salvatge, capaç de decidir la direcció que seguirà per poder anticipar indefinidament l'inevitable moment de l'equilibri termodinàmic, la mort" (Lynn Margulis).
Expliques la nostra perplexitat com a individus, que ens deixa sols i sense sentit. Però nosaltres com a procés de la gran simfonia de matèria dansant en el cosmos, desafiant la mort amb perícia i intel.ligència, des de les bactèries fins als humans, evitant amb valentia el procés refredador de les lleis físiques.... No em diguis que no és grandiós. La nostra feina és mantenir l'escalfor!!! I tu ho fas amb escreix Gypsy. El teu gran cor bombejant infatigable!!!
xuicxuicxxxxuic smuuaaakss!!!
Gràcies!!!
Ginebre

En algun lloc he llegit que la bellesa resideix en els ulls que miren, no el l'objecte considerat bell. Em sembla que això és aplicable també a la concepció que tenim del món. És aconsellable en bé de la nostra salut mental mantenir els peus aferrats al terra, però que màgic i reconfortant és inventar significats als punts suspensius. Un petó, exploradora de l'ànima.

En quin sentit, la flor, viatja?
Tu, que ets la rosa del vents,
i que revius i véns per reunir-me,
quin gest, o veu, o palp,
t'ha dut tenebra i gebre?

On marxes?
Com, si jo tinc la teua boca?
Quan, si el rellotge jau
com un miratge de lluna?
A quin convit de mar amarga?

Sempre cap al cor,
flor, on siga batec,
com una fletxa, eternament,
com un so indefugible,
color,
que m'assenyala i diu
brota
la flor del bes per tu.