Punt i principi

Vaig relatar-te que la felicitat era la suma de somriures per una causa en comú, però em vaig oblidar del teatre que la pròpia vida representa. Actors i públics conformem un estadi d'emocions, aparents i veritables.

L'assistència no era obligatòria i tot descuit cau en l'oblid. Causa efecte de relacions que s'acaben per desconegudes i rencoroses raons que un mai vol reconèixer en públic.

Un monòleg de paraules escrites que mai pronunciaríem davant un auditori si no fóssin titntades de belles metàfores i rere personatges identificatoris dels clàssics esteriotips que tu i jo coneixem.

I tenim dues opcions, aplaudir o callar. El silenci parla per si mateix. Ambdós vam decidir callar i no et jutjo per aquest fet. L'adéu pot ser no el veiéssis necessari, l'explicació requereix d'arguments que segurament no havíem preparat.

La suma de moments dóna el resultat d'una obra que, al cap i a la fi, va existir i és constatable empíricament pel record d'un cor que guarda tota la informació que li arriba. Una obra amb un final silenciós on només una o dues persones aplaudiren.

Tan obert, amb l'absència d'un adéu.