Provant sort

Un relat de: Mercè Bellfort

-Una a la quatre- diu a la taquillera, tot donant-li cinc euros. Sempre tria el dia de l´espectador.
Entra a la sala i es col·loca, com sempre, a la mateixa fila, a la mateixa butaca. Es posa còmode i apaga el mòbil. Desconnexió total amb el món exterior. Ni família, ni amics, ni el cap que el reclama contínuament durant una hora i mitja. Una delícia! Només ell i la gran pantalla, la seva fidel amiga que el nodreix d´idees noves, de fantasies, de vivències alienes. Entra tant a la pell dels personatges que se´l veu immers en el seu món.
Pluja d´emocions: somriu, riu, plora... Es deixa anar amb tota naturalitat.
És tan despistat que no s´adona mai de la meva presència. Jo m´assec normalment una o dues files més enrere i a l´altre costat. Així , malgrat l´escassa visibilitat , puc observar-lo millor, amb aquell perfil tan dibuixat: front ample, celles gruixudes, ulls enfonsats, nas punxegut , llavis prims... Quan riu, riu de valent, quan plora ho fa amb tant de sentiment que em vénen ganes d´aixecar-me i consolar-lo. Mentre mira la pel·lícula té el costum de tocar-se suaument els seus cabells llargs i negres deixant entreveure una argolla penjada al lòbul de l´orella dreta. Aquest home és la meva perdició!
Jo tinc més feina que ell quan estic a la sala fosca. Estic pendent alhora d´una realitat i d´una ficció. Massa coses!
Després de tantes sessions vivint aquesta excitant situació he pensat en deixar de reprimir-me. Tot i que ja tinc la meva edat avui m´arriscaré, avui m´hi aproparé, avui provaré sort.
La pel·lícula és trista, però molt valenta i tendra a la vegada; el guió està molt ben elaborat, la fotografia és exquisida i la protagonista està excel·lent en el seu paper de dona atrapada en l´Alzheimer.
Tot perfecte menys jo que tinc un garbuix emocional que no me l´espavilo. Espero amb ànsia l´aparició de la paraula "FI".
Per fi apareix! És l´hora de la veritat. M´aixeco i surto enmig de la foscor passant pel seu costat. Surto al carrer i m´adono que plou a bots i barrals.
Respiro la pluja, bec d´aquesta pluja que m´empapa el cos i l´ànima. M´arrecero a la paret del cinema esperant que surti. Triga força. Segurament estarà llegint l´inacabable llistat de noms i cognoms de la pantalla. Sempre fa el mateix.
La porta s´obre. Comença a desfilar la gent, ara un, ara l´altre…però ell no apareix. On s´haurà ficat?
L´espera em neguiteja, em menja. Estic tremolant… Tot i així, opto per quedar-me el temps que faci falta. No em moc ni un mil·límetre. Faig veure que llegeixo la sinopsi de la pel·lícula, però no paro de mirar de reüll.
Ara apareix, noto la seva esvelta silueta aturada al meu costat…
La pluja, la meva còmplice! Ella m´estimula i m´empeny a dir les primeres paraules:
-Quin temporal, oi?
-I tant, quina sorpresa! La veritat és que ja convenia. Per mi ja podria continuar dies i dies així, m´encanta la pluja! Sap què? Mai no he volgut tenir paraigües. Sempre m´ha divertit mullar-me…
Qui m´havia de mullar era jo en aquell moment crucial de la meva vida.
Amb l´ajuda del vent i de l´aigua que em sacsegen segueixo:
-Bé, la seva idea em tempta força. Provaré d´arribar-me a la boca del metro quedi com quedi. Pot ser divertit!
-Som-hi, jo també vaig cap al metro. Per cert… va molt lluny? Jo estic a cinc parades, però sempre vinc a aquest cinema perquè té una cartellera que s´ajusta molt als meus gustos. No em digui que no li ha agradat aquesta pel·lícula!
-Sí, molt, com totes les altres que vinc a veure. M´encanta el cinema i no em perdo cap estrena que intueixo interessant.
-Doncs miri, ja en som dos. Però… vostè acostuma a venir sovint?
-Molt sovint, com vostè. Fa temps que el conec de vista, però crec que vostè no s´ha fixat mai en mi, segurament…
-La veritat és que la seva cara no em sona. Acostumo a fixar-me amb les dones… sap? Daixò… La Julie, quin tros d'actriu, que bé es conserva, i quins ulls! El cel es queda enrere al seu costat, no creu?
No li cal fer cap pregunta. Ja té la resposta. Sap que aquest viatge durarà vuit o deu minuts com a molt i sap també que deixarà de veure´l per sempre més. En tot cas, ha estat un gran plaer escoltar la seva veu i compartir fugaçment la pluja.
Baixarà a la seva parada i definitivament li dirà adéu.



Comentaris

  • Apropament[Ofensiu]
    Unaquimera | 03-04-2008 | Valoració: 10

    Hola, Mercè, com va tot, com et trobes? He deixat passar uns dies, confiant en què millorés la teva molèstia i ara, al tornar a enviar-te unes paraules, ja no et resultés dolorós llegir-les. Quines jugades ens gasta, la natura! Sort que ens compensa d'altres maneres...

    En fi, obro un nou relat teu i veig que aquest cop has tractat un tema ben diferent, amb coincidències de fons, però.
    En el cas de "Provant sort" dos personatges s'apropen momentàniament en un medi humà i urbà ( la sala de cinema, la ciutat, el metro ), tot i què la pluja serveix de bateig natural. La relació que s'estableix, però, sembla estar condemnada, segons decisió de la protagonista, a una durada molt breu: la del trajecte.
    Realment, s'ha arriscat, ha exposat el seus sentiments, i ha pres la seva determinació.
    En resum, has dibuixat un personatge amb personalitat pròpia, que s'escolta, es reconeix i avença.
    Molt ben fet!

    Aquest cop em permeto oferir-te un relat meu per si et ve de gust llegir-ho, en el que sembla que trobaràs punts de coincidència evidents amb el teu: es tracta de Amb les cames separades, el primer que vaig publicar. Et poso l'enllaç perquè hores d'ara ha quedat enterrat!

    Bé, només em queda desitjar-te un bon dia i enviar-te una abraçada plenament primaveral,
    Unaquimera