Promeses

Moltes gràcies per aquestes paraules. NO sé que dir. Gràcies de nou. M'has emocionat.

després de comentar el darrer relat, volia comentar el primer, per allò d'on venim i cap on anem...

Noia, la veritat és que està molt escrit, hi ha les paraules justes per a expresar la història, amb un llenguatge planer, però que jo trobo poètic. Potser l'únic però, alguna paraula que jo no hauria emprat... per exemple rol, al final de tot, però això ja és molt personal. Tret d'aquesta frase m'ha agradat molt tot.

ben estructurat el poema, on parles clar i concisa i alhora poèticament, del fet del masclisme dut a unes mides insostenibles.
Som les dones les primeres a ser masclistes i som les dones qui hem de conviar aquesta situació, no acceptant mai un home dominant i no ensenyant mai a cap nen ni nena a acceptar el masclisme

que és DE FOC, també... però...
on no t´hi cremes les ales... on les passions no són unilaterals ni premeditades ni imposades, sinó bilaterals i consentides...
on els tons de veus són suaus i igualitaris...
on la culpabilitat i l´èxit són compartits a parts iguals...
on els cossos junts també tenen les ànimes pegades...
on el cos no només és per satisfer-se, sinó per satisfer...
on els diners no asseguren projectes egïstes i personals...
on els llavis no són només per xuclar sinó per donar afecte...
però... aque´st mar... s´ha de conquerir dia a dia, pam a pam, instant a instant...
sense ofegar-se el Jo i les meves circumstàncies... que són l´únic que tenim al néixer... la resta són coses prestades o robades.

M´agradat moltíssim aquest poema... tant la part física o visual ( majúscules a l´inici de cada vers que li dóna un aire clàssic... com la estructura dels versos llargs i curts, sense mètrica ni rima premeditades.. que li donen un aire juvenil i lliure )

ets una poetessa de collons... original (ja t´ho he dit altres vegades ) que dius el que altres no diuen i amb un estil propi...

Gràcies pels teus comentaris que són per enquadernar ( fent suggeriments de retocs sempre encertats ) i també amb originalitat... és que la que té poesia... l´usa fins i tot... per riure i somriure...
ptons, wuapa i una abraçada! ja saps que t´aprecio molt i que sóc un fan teu.

...de sensacions, de petites accions, d'intensos sentiments, per arribar al punt clau: "dona lliure, persona lliure."

I és cert: no fa tant anys, i encara avui, va existir una cultura, i existeix, en què l'amor era entès com a submissió. Submissió? Sí, és clar: però només submissió d'una banda cap a l'altra, no pas en les dues direccions. I com era d'esperar, la persona submissa havia de ser la dona.

I una merda! (perdó per la grolleria directa).

Un bon poema reivindicatiu, que no tan sols es contenta a reclamar la llibertat de la dona, sinó de la persona. De l'ésser humà.

Et llegeixo.

LLIBRE

merci pel comentari, i no és pas cap sacrifici el del teu poema...més aviat al contrari, és un plaer. i no...per desgràcia quan es va fer la trobada de relatsencatalà, jo estava fora de barcelona treballant, i em va ser impossible assistir-hi..a veure si se'n fa una altra que procuraré, per tots els mitjans, anar-hi.

La complexitat de moltes coses a la vegada però amb una idea clara és la meva conclusió després de llegir aquest poema. La idea és la necessitat de tota persona, pel sol fet de ser persona, d'omplir-se els pulmons de llibertat. De dir simplement a l'home (aprofito l'avinentesa per dir que no tots els homes som iguals) que, apart de la seva vida, de la seva feina, de la seva manera d'interpretar l'amor, hi ha també la d'una altra persona que és ella.
Suposo que encara convé massa sovint deixar clares aquestes coses.
Una abraçada i gràcies pel teu comentari al poema àlbum de fotos.
Fins aviat,

Vicenç

PD: perdona si sóc massa indiscret, però la foto és del dia de la trobada relataire?