el nostre secret

L'avi era músic. Quan era petit, com els seus pares no tenien diners, l'havien enviat d'escolà a la Catedral de Saragossa, on li varen proporcionar un alt nivell cultural.
El seu millor amic,que l'havia acompanyat durant aquells anys a Saragossa, quan ell va deixar el seminari perquè les seves idees anaven en direccions diferents a les de la catedral, va continuar al seminari fins formar part dels alts cercles eclesiàstics de la ciutat de Granada.
L'avi es va convertir a Barcelona en capità dels Rojos i en lluitador a la Guerra Civil. El van acabar tancant a Montjuïc, acusat de matar a molta, moltíssima gent. Ja se sap com funcionaven aquestes coses.

Cada dia, a l'atzar, seleccionaven una sèrie de persones, els portaven al fossar, i els afusellaven.
Sabent que en qualsevol moment moriria, el meu avi li va enviar una carta al seu millor amic, que feia anys que no veia, explicant-li que estava a la presó, i acomiadant-se d'ell.

Quan va rebre la carta, va agafar sense pensar-s'ho un tren cap a Barcelona i va anar a parlar amb les autoritats pertinents, preguntant quin era el motiu de l'empresonament, i en saber-ho, ell va respondre que si demostraven els assassinats que deien que havia comès el meu avi, l'afusellessin a ell.
Donada l'estreta relació de l'època entre els franquistes i l'església, i la seva afavorida posició, per no haver-lo d'afusellar, van alliberar al meu avi.


Part 2:

La meva àvia s'havia apuntat a uns cursets que feien a la parròquia del barri de Vallcarca, on varen viure tota la vida.
Quan el meu avi era lluitant a la guerra, els rojos en combat a Barcelona, dedicats a cremar les esglésies i parròquies existents, varen furtar de la parròquia els arxius amb els noms de la gent que hi feia cap i, abans de cremar-la, van anar a buscar a tota la gent que sortia a les llistes per endur-se'ls i, probablement, matar-los. Així doncs, van anar a casa dels meus avis, i es van endur la meva àvia.

Qui sap si el destí va fer que el meu avi, just el dia següent a que això passés, va tornar del combat i, en veure que no hi havia ningú a casa, va preguntar al veïnat què era el que havia passat i, en saber-ho, la va anar a buscar i la van alliberar sense més preàmbuls.


Així doncs, la meva existència en aquest món, així com la del meu pare, passa per la sort, o la valentia, o l'atzur d'un seminarista...