Primers dies de tardor. Sigues Déu. La guerre de Troye n'aura pas lieu

Primers dies de tardor. La guerre de Troye n'aura pas lieu.

La segona part del títol fa referència a un obra de teatre existencialista, o més o menys. I l'article que segueix tan sols pretén unir les dues parts. El cas és que la tardor, vista des d'aquí, ha començat amb un estil sensual, més propi de la primavera. Ha plogut gairebé tota la nit i al matí el pati té una lluentor quasi eròtica. Les fulles de la Costella d'Adam semblen sorgides d'un orgasme humit, esplèndid. Les punxes dels cactus retenen gotetes perfectes, com petits sols. El llimoner, que creix de forma caòtica, i al qual s'hi ha embolicat la meva nova carbassera, llueix com una amant satisfeta, altiva, orgullosa. Mentre me'l miro penso en la Perritxola, aquella actriu immensa i sexualment inabastable que va enlluernar tota Lima i en especial el virrei. I que va acabar de monja de clausura al Convent de Santa Rosa (de Lima).
Força més tard, dutxat i tot, obro el correu electrònic. Per un error estrany (atribuïble a la contigüïtat del meu nom i el del destinatari desitjat sembla ser), descobreixo que un conegut m'adjunta dos clips pornogràfics. Poso la cafetera i els miro mentre faig glopets del suc negre. No estan malament. Hi apareix una noia rossa de cabell curtíssim que mereix molts elogis. De fet, el seu penetrador (no li trobo cap altre adjectiu) li fa els elogis pertinents. I en abundància.
Però aviat retorno a uns apunts que tinc sobre la taula des d'ahir al vespre. Sobre les casualitats. Que van sorgir d'un assumpte ben curiós. Dimecres vaig quedar per fer una cafè amb I.F., i mentre caminava per Gran de Gràcia amunt fins al lloc de la cita, em va venir a la memòria que fa exactament set anys vaig trobar I.F. inesperadament en un teatre de cabaret. Feia disset anys que ens havíem perdut la pista. En aquell ocasió, jo hi anava amb la Laura F. Més o menys inconscientment, vaig formular aquesta idea: "Si fa set anys vaig trobar I. mentre anava amb Laura, avui trobaré Laura quan sigui amb I." Bé, es tractava d'un pensament furtiu, fugitiu, quasi inconscient. Però el cas és que un cop en companyia de I., i caminant carrer Verdi avall, una noia gira una cantonada. Empeny una bicicleta. És la Laura. Laura F. Sí. La noia argentina que fou la mevaprimera professora de teatre. De la qual em vaig enamorar follament, a la qual mai no vaig osar dir-li res, justametn perquè era massa foll aquell amor. L'amor foll, amb el qual no follem per definició.

Aquella nit, de tornada a casa, em vaig posar a remenar en els meus apunts. Fa un parell d'anys vaig anotar la curiosa obsessió d'un sacerdot catòlic dels anys trenta. El pare Pedro L., adscrit a una parròquia basca de la província d'Álava. Com tots els catòlics bascos (algun no ho és?), fou home de fe terrible, fulgurant, quasi malaltissa. L'any trenta-u, en un poblet aïllat de la seva diòcesi, hi va haver una estranya aparició mariana. El fet va trasbalsar la premsa espanyola, que es va fer un ressò amplíssim del fenomen. La Mare de Déu s'havia aparegut a una pastoreta, però vestida de negre com una vídua, i esquitxada de sang pertot arreu. Va parlar amb paraules molt tràgiques a la mosseta, i cal ressenyar que tant l'apareguda com ella es van expressar en la llengua èuskara. Si no vaig errat, és la primera vegada -documentada- que la divinitat empra una llengua tan extremadament minoritària. El fet lingüsístic va ser una de les claus a desxifrar. I fou finalment mal desxifrada: Mossèn Pedro L. no entenia un borrall de l'èuskara i es va empescar una adaptació improvisada. I si non é vero, e ben trobato. Va trametre finalment (en síntesi) aquest missatge a la premsa, després de llargues deliberacions amb la púber: Vindran temps terribles per a Espanya, ja que la nació ha escollit un mal camí. La sang serà vessada en abundància. Penediu-vos ara que hi sou a temps. L'any 31 fou el de la proclamació de la Segona República, el de les primeres lleis laiques sobre ensenyament, el de la primera llei del divorci. Sembla que la Virginal Maria se sentia dolguda amb les llibertats civils i va voler expressar el seu disgust a les terres basques, sempre de gran predicació cristiana. O no tant. Perquè es veu que Mn. Pedro va constatar que alguns individus (proletaris, vagabunds, desocupats) van fer mofa i burla de la pastoreta i de l'apareguda. En la seva ment basca i catòlica, Pedro L. de seguida va pensar que el bon Déu no deixaria les coses en aquest estat, i que hi posaria remei. De manera que es va dedicar a seguir els blasfems fins a poder reportar la sort gairebé immediata de cadascun d'ells. Els qui tenien feina van sofrir horribles accidents laborals. Els qui tenien fills o dones les van perdre. Els qui no tenien res van morir. I aquesta resposta tan àgil i diligent de la divinitat el va satisfer, perquè venia a ser una confirmació, una benhaurada resposta del Déu més aviat silenciós.
Més enllà de qualsevol consideració psiquiàtrica, l'empenta investigadora del mossèn és exemplar. I sigui com sigui, al capdavall venia a dir: que Déu es comporta amb una mescla d'ingenuïtat, puerilitat i mala llet que sí, que posa la pell de gallina. La falta de subtilesa extrema de Yahvé, de fet, ja és prou alegrement manifesta en l'Antic Testament. Suposem que per aquest motiu, i en previsió de futures crítiques, els jueus (a costa d'un cisma sever) es van empescar el bon Jesús per tal de fotre quatre pedaços a l'esguerro, però aquell estrany fill-pare tampoc no pot esquivar un diagnòstic terrible, ni la sospita (moderna i post-moderna) de creure que el mal és als gens: si el pare sofreix d'Alzheimer agut, el fill pateix seriosos trastorns que inclouen episodis dèufòria i de depressió (personalitat bipolar), al·lucinacions sonores i auditives, episodis agressius, xenòfobs, homòfobs, fòbies sexuals en general, psicosis, neurosis, parafílies (deixeu que els nens d'acostin a mi). Com si el bon Jesús hagués procurat per tots els futurs trastornats del món.

Però no em preocupa això. Sinó allò d'abans: que la divinitat es comporti segons esquemes simples, puerils, repetitius. Quan és venjatiu sembla un nen de set o vuit anys. Quan és simbòlic esdevé espantosament directe, mancat de subtilesa i espiritualitat. Brutal, estúpid. El primer déu-hooligan de la història. Yahvé no havia llegit res de mitologia egípcia, grega o romana? O tal vegada sí, i es va sentir fatigat, no la va comprendre o la va comprendre massa bé i llavors va optar per una mentalitat grollera però efectiva, directa. Yahvé-Coca-cola. La guspira de la vida. Un déu que opta per la via simple: que fins i tot un idiota el pugui comprendre. Com Mossèn Pedro L.

És en aquest sentit que em preocupa. No puc concebre que aquest ésser hagi construït la infinita subtilesa de la natura i alhora la mediocre, banal i prescindible moral catòlica. El mateix Déu ha fet les plantes i alhora ha creat el senyor Ratzinger? Si fou capaç de crear l'extrema bellesa d'una dicotiledònia, perquè va permetre que nasqués Karol Wojtila? Si va dissenyar una posta de sol, com va badar en l'engendrament de Hitler?

És per això que cada cop que em cito amb la I.F. trobo Laura F.? Perquè Déu és així de simple? I que això passi cada set anys, té a veure amb els esquemes fixos d'un déu autista, aficionat als nombres?

Faria bé Yahvé d'anar-se'n a Las Vegas, als casinos que allà creixen. Es folraria. I en aquest acte ompliria de tranquil·litat (pietosa tranquil·litat) els qui es puguin sentir malament per ser rics o cobrar molts euros a final de mes. A més, a Las Vegas, el règim penal contempla la pena de mort en directa aplicació de no sé quin cony de versicles de la puta Bíblia. De manera que estaria emparat i protegit, i la seva psisosi estaria ben nodrida.

Em preocupa. Em preocupa molt. Reconec i trobo en l'univers una inevitable tendència a les casualitats, un estrany joc amb l'atzar. Arribes a sentir que l'entens. Que saps què passarà. Que fins i tot pots dir què passarà i què no. Que fins i tot pots construir-lo. Al principi fou el verb, diuen. Digues, doncs: avui trobaré l'amor. Avui esclatarà una guerra nuclear. Avui s'enfornarà la Borsa i seré feliç. Avui naixeré de nou. A partir d'ara seré lliure. A partir d'ara cobraré dos mil euros. A partir d'ara els funcionaris deixaran de ser prepotents i comprendran que cobren diners públics, i sabran qui està al servei de qui. A partir d'ara, la guerra de troya no ha succeït mai.

La guèrre de troye n'aura pas lieu. Sigues déu.