Previsible hipocondria

Aquella nit tenia ganes de sortir. Feia setmanes que les classes i l'horari atrafegat no li ho permetien, però, per fi, les obligacions li havien donat un cert descans. Tot i així, també necessitava estar amb ell i tenir temps per a compartir, una mica més de l'habitual, més que llargues converses telefòniques que els unien més que no pas els separaven uns quants quilòmetres. Durant els últims dies havia estat estrany i distant, i per això va creure que el millor seria anar junts al concert per arreglar les coses o, si més no, per a comprovar que tot seguia bé, com sempre.

Va trucar-lo com feia cada vespre amb la il·lusió de poder-lo veure aquella mateixa nit. La veu a l'altre cantó del telèfon, però, no corresponia amb la seva alegria i, en pocs minuts, la va despatxar de la millor manera que va poder, dient-li que es trobava fatal i segurament havia agafat la grip, que no es preocupés per ell però que seria millor veure's en un altre moment. Sonava diferent, sec.

La resposta li sentà com un gerro d'aigua freda, li va trencar totes les expectatives i li van venir les llàgrimes als ulls. L'estimava molt i no podia imaginar-se què podia haver passat perquè es trobessin en aquella situació. Era impossible que li hagués dit la veritat perquè, d'haver estat cert, ell l'hauria convidat a passar per casa seva, s'hauria deixat cuidar, hauria fet el possible per poder veure-la o fet l'esforç per a que ella no es sentís malament. Però no va fer res, es va limitar a penjar-li el telèfon i el to entretallat de la línia se li va clavar molt, molt endins.

Ella, animada per les seves amigues, que la van convèncer per treure-la a distreure's, finalment va agafar el metro per a reunir-se amb elles al local on suposadament tocava una banda que, de fet, sempre li havia agradat més a ell. Per a sorpresa de tots, quan van arribar l'establiment estava tancat i hi havia un cordó policial que impedia l'accés, segurament, per un assumpte de drogues. Tanmateix, van decidir que, un cop fora, havien d'aprofitar la nit que tenien en endavant per oblidar les preocupacions quotidianes i, en poc temps, es van plantar en un pub que ella no coneixia, però que tenia prou fama al barri.

Hi va entrar despreocupada, com si al creuar la porta deixés enrere els maldecaps i, sobretot, el to de veu que hores abans havia estat a punt d'enfonsar-la. Va dirigir-se aparentment eufòrica cap a la barra, fent un esforç per seguir el ritme de les amigues i de la música, per fer bona cara, ni que fos aquella nit.

Semblava tot molt fàcil quan es va adonar que, al seu costat, a pocs metres del seu grup, hi havia una noia que havia estat antiga companya d'institut.
Quina va ser la sorpresa d'ella quan va anar a saludar-la amb un somriure als llavis atreta per la nostàlgia de temps passats. La seva expressió va canviar radicalment al descobrir qui l'acompanyava, trobant-lo a ell davant seu, amb una copa a la mà i l'altra a la seva cintura. I, per suposat, més sa que mai.