La pitjor manera d'enyorar

Què curiós se'm fa parlar-te quan el teu cap sembla ser arreu menys a prop meu i m'esquives la mirada evitant topar-la amb mi. És com si tot d'un cop haguessis decidit esborrar-me del teu món, quan encara no en fa tant des d'aquella última trobada.
Ara tot és estrany i el temps ja no s'escola, fugisser, entre els meus dits. Les hores passen lentes i el tic tac del rellotge marca el batec d'aquest cor pausat. Des que aquest joc va acabar, no hi ha un instant que no tanqui els ulls per recordar com la meva pell havia conegut tots els secrets de la teva.
Ara cada paraula sona indiferent i tot l'amor que vaig sentir s'ha tornat lleu dolor que la teva presencia emana.
Sé que el remei és clar: tirar endavant i seguir el camí, sense fer llenya d'aquest arbre caigut. A cada passa, però, els meus peus volen aturar-se i, mentre s'allunyen, no puc evitar tornar-me cap a tot allò que ja només són mots esfondrats.
T'estimaria eternament si, un d'aquests dies, em donessis un sol motiu per animar-los a seguir el viatge, lluny de la incertesa que ha fet nit a casa teva.