Inconscient

Creia que això nostre anava més enllà, que aquest cop amb tu seria diferent, que ens enteníem! Ahir, quan m'allunyava deixant-te enrere, dempeus, i els teus ulls acomiadant-me, vaig esperar-me fins girar l'última cantonada per tal que no em veiessis somriure massa, més del que teníem pactat, més del que tu podries haver intuït. No volia que sabessis el que és obvi i, mentre marxava, deixava anar l'eufòria retinguda només uns segons abans. Quan vaig arribar a casa vaig estar a punt de trucar-te, ja et trobava a faltar i només era el principi d'unes llargues vacances sense tu. Però em vaig contenir, per això del nostre pacte, i em vaig passar la tarda repassant mentalment cada moment del dia, com la cara d'adormit que duies al matí just abans de trobar-me al portal, i el teu canvi d'expressió, amb les celles lleugerament arquejades, quan havies decidit quedar-te xerrant amb mi.
I així vaig passar les hores de trajecte, intentant aïllar-me dels quilòmetres que, un a un, m'anaven separant més de casa, de la quotidianitat que m'uneix a tu. Quan vaig arribar, el primer que vaig fer va ser enviar-te aquell missatge, simplement perquè sabessis que me'n recordava de tu i et desitjava sort pel gran dia que no podríem compartir. Vaig passar mitja nit amb el mòbil a la mà, inventant un grapat d'excuses que justifiquessin l'absència d'una resposta o d'algun tipus de senyal de vida. Aquest matí m'he despertat i m'he trobat en la mateixa postura, però el telèfon no indicava cap novetat. De seguida l'he tirat a terra i mentre em dirigia a la dutxa que esperava que m'aclarís les idees, he pronunciat en veu alta les paraules que et sentencien. - A partir d'avui, queda establerta una nova llei universal: si no contestes, és perquè no et dóna la gana (sempre hi ha una solució quan veritablement tens ganes de fer-ho). Ja no m'empassaré més la típica explicació per a sortir del pas. A partir d'ara a mi tampoc em dóna la gana malgastar ni un segon més amb cabòries que no em duen enlloc - he pensat, indignada i convençuda.
[...] Dues hores més tard, el so polifònic de l'aparell m'ha fet córrer escales amunt, de pressa i amb l'expectativa a flor de pell. Un missatge teu, amb la típica explicació per a sortir del pas, i acte seguit el meu somriure, d'orella a orella, que aquest cop no t'he d'ocultar amb la por de vulnerar aquell estúpid pacte.