La il·lusió sostinguda

Un relat de: Xandra
No sabia com havia passat.

Em trobava allà, asseguda a la cadira, a escassos deu centímetres del teu cos, fregant el teu genoll amb el meu i contemplant, bocabadada, la teva silueta, mig de reüll, com amb les mans agafaves la guitarra amb contundència i, amb el cap mig abaixat, feies com si l’anessis a acariciar amb la galta.

Tendre i suau per una banda, però ple de força i magnetisme. M’agradaria ser guitarra. I que em sostinguessis entre els teus braços, admirant-me, desitjant assumir que sóc allò més preuat que tens, allò que no t’abandona, que mai et fa mal. M’agradaria ser guitarra i que dolçament freguessis les meves cordes, amb delicadesa però decisió, fent vibrar tot el meu cos. M’agradaria regalar-te notes i que tu les tornessis melodia (d’aquella que es disfressa de xiuxiueig a les orelles i em posa la pell de gallina). M’agradaria ser guitarra i que recorreguessis la sinuositat de les meves corbes amb aquella mena d’inèrcia que a vegades et fa cometre bogeries. M’agradaria...

Però continuava al mateix lloc i pràcticament al mateix instant on era uns quants pensaments enrere. Poc a poc t’observava més i més, perdent la vergonya a que m’enxampessis contemplant-te. Et trobaves en un angle perfecte, format entre la teva figura i la llum tènue que entrava tímida a través dels finestrals, que poc a poc s’apropava a tu i tenia ganes de tocar-te. Aleshores volia ser llum. Llum per a poder recórrer la teva pell sense por, llum que dóna als teus cabells un toc rogenc, llum que emanen els teus ulls, dolços, expressius, simplement eterns. Volia ser llum que t’escalfa el rostre en dies de primavera, quan puges al terrat en busca d’inspiració i compons acords que em fan pensar que ets la millor persona que he conegut.

També volia ser temps i espai, per fer-te meu i guardar, per sempre, aquell moment en què et mirava... et mirava i et mirava... mentre tocaves una cançó que de segur tractava d’amor, un sentiment que, tot i que de manera insegura i humil, domines a la perfecció. Et mirava i de sobte tu també em vas mirar, sorprenent-me fascinada davant la imatge que estava presenciant i que encara vas ser capaç de millorar amb un somriure que, poc a poc inflà els teus pòmuls i va fer brillar una mica més els teus ulls.

Vas mantenir l’instant un segon més, suspenent la il·lusió, com si fossis un titellaire que amb els dits sosté els meus fils. I de nou, vas abaixar el cap, com si anessis a acariciar la guitarra amb la galta i jo, tancant els ulls, vaig notar un calfred a l’esquena, primer imprecís, però cada cop més fort, com si fos el teu dit dibuixant-me amorosament.

Per un moment, vaig ser guitarra, llum, espai i temps, acariciant-te i sent acariciada. Però no sabia com havia passat.

Comentaris

  • F. Escandell | 23-03-2011 | Valoració: 10

    "Per un moment, vaig ser guitarra, llum, espai i temps, acariciant-te i sent acariciada."
    Per un moment va ser el somni, la utopia de l'amor, de la il·lusió... Llarga descripció d'un petit moment i un breu sentiment i del que, tanmateix, se'n podrien escriure pàgines i més pàgines sense arribar a explicar prou bé què es sentia en aquell moment... Perquè hi ha coses que, senzillament, no tenen paraules per a dir-se...

    Una abraçada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xandra

Xandra

17 Relats

33 Comentaris

22522 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
22 anys. Graduada en Publicitat i Relacions Públiques. Publicista de professió, escriptora frustrada i/o en potència.

xandra.92@hotmail.es