Preuada llibertat

Un relat de: terra

L'Elies es va llevar un dia més en aquella habitació fosca que compartia amb 4 persones més. Va anar cap al bany i a la paret del costat de la porta va veure el calendari; era divendres. "Per fi!" va pensar, "ja és aquí el cap de setmana. Avui a les 8 del vespre acabo el meu torn i fins dilluns no torno a treballar", es va dir dintre seu.
Es va dutxar i es va vestir. Mentre es lligava les sabates va sentir com a fora sonaven aquelles maleïdes notes que sortien de la trompeta d'un oficial. Va obrir la porta, va sortir juntament amb els seus companys d'habitació i va veure la resta de presoners que anaven sortint i anaven formant al mig d'aquell pati que tantes vegades havia vist, en el qual al mig de l'estiu el sol no hi deixava viure i a l'hivern, quan estava ple de neu, pensaves que se't glaçarien els peus, però tots ells ho havien hagut d'aguantar. Al cap de pocs minuts, estaven tots col·locats en files i per grups.
Després de que l'oficial de les SS fes uns quants crits per tal que tothom callés i dirigís alguns insults cap a tots els jueus que es trobaven allà, van poder marxar, sense perdre el pas, en direcció cap a la fàbrica on treballaven.
Un cop allà, cadascú es va dirigir a la secció que li tocava. L'Elies havia de revisar que les peces que sortien acabades estessin en perfecte estat. Després de tres anys en aquella feina i en aquell lloc, ja n'estava fart i l'odiava amb totes les seves forces, però no tenia manera d'escapar-se'n. Des que havia començat la guerra, les condicions de vida dels jueus eren molt precàries, i de mica en mica, tots els pobles anaven caient en mans dels alemanys i els seus habitants anaven a parar als camps de concentració nazis. A mesura que els nazis avançaven els jueus veien com la seva llibertat disminuïa, fins el punt de perdre-la.
L'Elies vivia en una petita ciutat de Transilvània, Sighet. Allà hi havien nascut els seus avis, els seus pares, ell i tots els seus germans, i era el poble on havia mort el seu pare a causa d'una greu malaltia uns anys abans que tot aquest malson comencés. Sempre havien tingut una vida tranquil·la, fins que va esclatar la guerra. Recordava perfectament el dia en què els alemanys havien anat a la ciutat i els havien fet marxar d'allà; era el 14 de gener de 1941.
Els van dur a una estació de tren, i un cop allà, juntament amb el seu germà David els havien separat de la seva mare i les seves germanes; les dones i noies a un vagó i els homes i nois a un altre. En el seu vagó hi havia molta gent i hi estaven molt estrets, a més a més no els havien donat ni menjar ni aigua, la qual cosa els feia pensar que no anirien gaire lluny.
Al cap de vuit hores de viatge el comboi es va aturar, però el vagó en el que viatjaven els dos germans no es va obrir. De cop i volta van obrir una finestra i els SS els van llançar pa i amb una mànega els tiraven aigua; se sentien com gossets. Al cap d'uns deu minuts el comboi es va tornar a posar en marxa. Aquesta vegada, però, només van viatjar durant quatre hores. Quan el comboi es va haver aturat, van obrir la porta del seu vagó. Els SS els van fer sortir del vagó i els van fer formar en un camí que hi havia al costat de la via del tren. Llavors els van ordenar que comencessin a córrer i que no paressin fins que ells no ho diguessin.
Quan els SS els van fer aturar es trobaven davant d'unes portes metàl·liques que donaven a dins d'un pati que estava clos amb filferro espinós. A la porta hi havia un cartell que deia "El treball és la llibertat". Els oficials els van fer entrar i al mig del pati els esperaven una colla de Kapos. Quan tothom va ser dins un dels Kapos va dir:
- Companys, ara sou al camp de concentració de Buchenwald. Tot seguit aneu entrant en files cap a la porta de l'edifici del darrere meu.
Un cop feta la benvinguda, si això se'n podia dir, els presoners van anar desfilant cap a la porta. L'Elies i en David van intentar no separar-se i un cop van ser a dins, un altre Kapo els va ordenar que es despullessin. En el primer moment es van quedar una mica aturats, però després de les amenaces del Kapo tothom va complir. Després d'això els van fer caminar per davant d'uns homes que hi havia asseguts, i al final del passadís, un metge els visitava. Els dos germans es van adonar que de tant en tant aquells homes s'anaven apuntant alguna cosa a la llibreta que tenien.
Després de que tots haguessin desfilat, va tornar el Kapo i es va endur unes vint persones. L'Elies es va adonar que eren els més febles de tots els que eren allà, però no sabia per què ho feien.
Llavors els que havien superat aquella selecció, els van fer entrar en una altra sala on els van donar roba i sabates, però abans de marxar una última cosa: uns homes amb agulles a la mà els gravaven un número al braç esquerre. L'Elies es va convertir en l'A3220 i el seu germà David en l'A3221.
Quan van estar vestits van poder sortir a fora i allà van trobar altres presoners. L'Elies de seguida es va fer amic d'un tal Juliek. Era berlinès i tocava el violí. L'Elies li va demanar a en Juliek a on duien els homes que separaven de la resta del grup i jove berlinès li va explicar que en aquell camp hi havia unes cambres de gas i que si no eres prou fort per treballar et portaven cap allà. Tot i així, li va dir que era una sort, ja que ell també havia estat en un altre camp, el de Birkenau, i allà hi havia forns on cremaven els dèbils.
- No oblidaré mai aquell fum que sortia de les immenses xemeneies i que flotava sobre els nostres caps, i per descomptat no oblidaré la pudor que sentíem.- li va dir en Juliek.
Aquelles paraules havien deixat glaçat l'Elies i més impressió havien fet a en David, que havia seguit fil per randa aquella conversa.
I així van anar passant els dies. Quan feia uns tres mesos que eren allà, els Kapos van traslladar una part dels presoners cap a un altre camp. En aquell grup també hi havia els dos germans i en Juliek.
Després d'unes hores de viatge el comboi es va aturar i van fer baixar a tothom. Ja havien arribat al nou camp: Buna.
Un cop allà, van seguir el mateix ritual de benvinguda: primer la selecció i després la distribució en blocs. El bloc on es trobaven els dos germans i el seu amic era el número 12, i els tocava treballar a la fàbrica de peces de ferro.
Quan feia un any que feien la mateixa rutina, en David es va posar malalt i el van haver de dur a l'hospital. L'Elies estava molt preocupat pel seu germà i no es cuidava gaire, tot i que en Juliek intentava fer-li entendre que aquesta actitud no era la més bona. En David va morir al cap d'unes setmanes, i allò va ensorrar molt el seu germà. Tot i això, el seu amic no es va moure del seu costat i el va ajudar en tot el que va poder; d'aquesta manera l'Elies se'n va sortir.
Avui era divendres 25 de març de 1944 i l'Elies seguia treballant a la fàbrica, quan de sobte va sentir que sonaven les sirenes. Tothom es va tirar a terra i van esperar. Sentien ràfegues de trets i explosions de granades; només pensaven que no els en toqués cap.
Cap al migdia havia tornat la calma. Els SS havien fugit i els resistents prenien la direcció del camp. Quan van sortir de la fàbrica el primer que van veure van ser dos immensos tancs americans que entraven per la porta principal del camp, aquella porta per on tos els presoners havien entrat feia tres anys. En aquell moment van aparèixer moltes imatges a la ment de l'Elies, la separació de la seva mare i les seves germanes a l'estació de Sighet, el viatge en tren fins a Buchenwald, la primera selecció, les primeres paraules amb en Juliek, el trasllat cap a Buna, la mort del seu germà i les precàries condicions de vida en aquell camp. Va ser el moment més feliç de la seva vida. De seguida es va posar a buscar en Juliek per poder celebrar amb ell l'alliberament, però per desgràcia, el va trobar estès al costat de la porta de la fàbrica; li havien disparat. En aquell moment el món li va caure a sobre, i en la desesperació es va preguntar si aquell era el preu que havien de pagar aquella colla de jueus per la llibertat. Una llibertat que els havia estat presa feia anys, sense cap dret, ja que eren persones iguals que totes les altres, l'únic que els diferenciava era la religió. Una religió que aquella colla d'alemanys no suportaven i es feien passar la ràbia matant persones innocents de la manera més salvatge possible, sense tenir cap mena de remordiment.
Després d'aquell disgust, li va passar l'estat de felicitat per entrar en un de tristesa que segurament li costaria molt d'abandonar. Només el fet de poder trobar la seva mare o les seves germanes vives li feia pensar que podria tornar a ser feliç, però sabia que als nazis no els agradaven les dones jueves, i en els camps no els feien cap servei, per tant estava convençut que aquest desig no es podria complir; va haver de viure sempre més amb aquesta espina clavada, ja que per molt que diguin el que va haver de suportar no s'acaba d'oblidar mai.

Comentaris

  • Un gran relat molt emotiu[Ofensiu]
    lorien | 19-03-2005 | Valoració: 10

    Altre cop sóc aquí per dir-te que ets un crack, em trec el barret.
    M'has transmés tot el que sentia l'Elies i tants d'altres en els camps de concentració, és molt trist que et treguin la teva llibertat, per tenir una altra religió o simplement una altra manera de pensar, i això encara passa a molts llocs del món, al segle XXI, és vergonyós i tot pels polítics que tenim.

    Crec que és un relat molt bo de temàtica social i que ara que estem en el 60è aniversari cal recordar.

    Elena

  • En el 60è aniversari[Ofensiu]

    Està molt bé el teu relat. El tema, la redacció, el sentiment.
    Si vols una crítica tècnica t'he de dir que el 25 de març de 1944 va ser… dissabte.
    L'he trobat cercant contes sobre l'holocaust (avui és el 60è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz), pensava que n'hi hauria més, sols aquest teu i un, de tema molt més indirecte, meu (Els Ponts de Königberg) I, coses de la vida, també havia tret un premi…
    I és un bon senyal que les generacions més joves recupereu el tema, perquè des de la meva perspectiva, hi ha hagut uns quants anys que la sensibilitat de la gent, no anava per aquí.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

terra

20 Relats

26 Comentaris

21502 Lectures

Valoració de l'autor: 9.22

Biografia:
Vaig néixer la primavera de l'any 1988. Soc periodista i tot i gastar paraules escrivint sobre la realitat, de tant en tant m'agrada plasmar les històries que només són reals en el meu cap.