Presoner de ningú

Aquell vespre plovia, però ell estava acostumat a banyar-se, és més li agradava sentir com l'aigua copejava el seu cos, el feia sentir viu. No importava massa qui era, i cap dels vianants que passava pel carrer tenia el valor de mirar-se'l de cara, però no li preocupava, és més, ho agraïa. Cada cop plovia més, i l'únic que angoixava a aquell home és que es banyàs el seu major tresor, la llibreta on hi havia escrits tots i cadascun dels seus records. Molta gent el consideraria un tresor mediocre, no obstant ell creia que era la seva ànima, la seva essència; si la llibreta desapareixia, el seu món s'esvairia, no importava res més que ella. Tal vegada si algú la llegís entendria perquè ell preferia viure d'aquella manera, perquè preferia no ser un esclau d'aquella societat on tothom vivia massa de pressa com per aturar-se a pensar. El vell rodamón havia viscut molts anys empresonat en aquell món on sols importava ser el millor, i un dia va decidir ser lliure, esclau solament de les seves emocions i de les seves pors. Havia après a acceptar realitats humanes inacceptables per a la societat. I era molt més feliç del que la gent es pensava. Alguns vespres tocava un violí que li havia regalat la seva àvia, amb una dolçor que ningú tenia temps d'escoltar. Però a ell li era igual viure al marge de la societat. No li importava que a ningú li importàs, ell escrivia la seva història sobre les línies d'una ciutat massa enfeinada per preocupar-se'n dels seus habitants.