Pregaria sobre un pot de codonyat

La pesantor grisosa del diumenge i la son que s'atura insatisfeta, us porten a sortir de matinada; el cos calent us mostra la urgència del contacte amb la pell i amb l'alè.

Sensació de frustració i buidor: el cos exigint rescabalar-se, reparar-se, de tot el vostre estrés.

Vagareu sense rumb per a fer cap a la botiga que està sempre oberta i llegireu fugaçment el diari i us veureu si cal un cafè més buscant que el dia per fi un doni ales.

Estareu sols remenant els prestatges on hi ha la confitura de codony potser hi haurà algun altre fantasma a aquelles hores en que s'alça el sol, i que s'ha aixecat amb sopor i desgana.

Ensumareu de primer el seu cabell, la seva olor aixecarà neguits, el passadís que fan els dos prestatges us farà de pont per un moment.

Dureu ulleres fosques quadrades per a blindar-vos d'una dèbil mirada, us guaitareu un instant més del que toca i us llegireu el cos i us semblarà un pa sortit del forn.

Us acostareu al pot de confitura de codonyat i fregareu la ma amb gosadia contra el seu braç i amb el diari li gratareu la cama; veureu en ple desfici la piga, les natges, la cintura; la samarreta deixant una canal de muscle a l'esquena, i el posat: com una imatge vostra.

Se us farà un nus a la gola, un espatec d'emoció reeixirà, proporcional a la vostra distància. El cos delerós tremolarà.

Per fi es traurà les ulleres i és mostrarà tan feble com tu ara, un terratrèmol sacsejarà la ment, us fregareu els llavis assecats, panteixant per haver fet aquest pas, esglaiats de tanta gosadia.

Les vostres mans es deixaran tocar, una i altra a l'envàs de confitura. Voldreu fer o que us faci qualca cosa; el segurata seguirà dormint aquest moments de son dolça de l'alba.

Beneireu el fabricant de punt que s'inventà la seva indumentària íntima i desitjareu que agafi iniciativa i us descordi.

En la ja humida regatera farà viatges la joguina refregant ben a prop de l'entrada, l'instant que va de la molèstia al gaudi.

Enfonsareu els dits al codonyat mentre el so d'ambient us emetrà a Haendel, oh miracle!: l'ària del plaer, de menys de dos minuts.

I de lluny us vindrà una escorreguda, la llengua enganxada al paladar, que pregareu que sigui silenciosa, enganxats darrera del prestatge, els ulls tancats com fa molt que no feu.

Tones de pes us fugiran de cop; tots els muscles es relaxaran reparant els esvorancs d'estrés. Emetreu, sens dubte, un llarg sospir i us quedareu donant gràcies al mon i us mirareu com si fóssiu estranys amb els mugrons encongits d'emoció.

Deixareu que flueixi la mel uns breus instants; us xuclareu els dits de confitura.

Desprès deixant un regalim d'hormones satisfetes sortireu al carrer com uns lladres de llum.

El segurata seguirà dormint, la caixera es farà la despistada, els dits jugant amb el botó i el trau.

Un cop a casa xiulareu contents i a dins del llit fareu xalar a qui toqui.

Alguna tarda quan pugeu a casa repassareu l'estoc de confitures i amb les mans buscareu l'envàs del codonyat per conjurar la buidor del diumenge.