Praha

Un relat de: Josoc
La Montserrat va tornar a Praga després de 15 anys de la seva primera visita. Tenia en ment el record d’una ciutat plena d’història, travessada per un riu cabalós i amb un llarguíssim pont ple d’estàtues que recordaven el passat i ple de vida gràcies als músics i pintors que també l’omplien. De fet la música omplia també la ciutat, s’anunciaven concerts de matí, tarda i nit, en teatres i en esglésies. Recordava també les abundants botigues de titellaires... i també recordava, que del grup amb el que viatjava en aquella ocasió, 11 persones havien estat robades!
Però ara va ser a ella a qui van robar! Entre una gran multitud que mirava el canvi de guàrdia davant la reixa d’entrada al palau reial, ella s’esforçava per trobar un espai per fer una foto. Duia la bossa penjada oblíquament. Quan l’acte, va acabar, en voler guardar-s’hi la càmera, es va adonar que no hi havia el bitlleter que contenia part dels seus diners, les targes i sobretot, l’imprescindible DNI. Una mà hàbil l’havia sostret sense fer-se notar. En el mateix lloc, a un senyor del mateix grup i pel mateix procediment li van prendre la insulina que portava per la seva diabetis, creient, segurament que també era un moneder.
En aquesta ocasió l’entrada a Praga de la Montse i el seu grup, no va ser pas fàcil. Sense explicacions vàlides, l’autocar que els transportava va parar relativament lluny de l’hotel on els havia de portar. Van haver de baixar, recollir les maletes i arrossegar-les pels carrers coberts d’unes llambordes que l’altra vegada ella havia trobar romàntiques. A més va començar a ploure i molts duien els paraigües a les maletes, la guia, que era molt llarga corria per no mullar-se i la resta , tots d’edat avançada, no podien seguir el seu ritme i es van perdre, havent de donar més voltes del compte, fins arribar al lloc de destí, cansats, mullats i indignats. En ser a l’hotel, finalment, van assabentar-se que allà només era per dormir i esmorzar, que els dinars serien als llocs visitats diàriament i els sopars sempre a un restaurant de prop d’allí. Doncs a prop ho era, sí, però per arribar-hi calia baixar un escala molt dreta de la qual només un negrós passamà evitava trencar-te el cap, caient pels 182! graons de pedra, mullats, relliscosos i plens de fullaraca. I tot això a les fosques! Ja us podeu imaginar els comentaris i les protestes!
Bé, o millor dit, malament començaven les coses. L’endemà van pujar al castell i allà va tenir lloc el robatori. I a partir d’aquí la cadena de trencaments amb el grup, ara per anar a posar la denúncia, que la primera vegada es veu que no va ser en el lloc adequat, la segona amb prèvia cita d’un intèrpret que al final no va arribar i on ella va haver de firmar un munt de fulls escrits en txec, la búsqueda d’un lloc on fer-se les fotos demanades, agafant taxis que si es demanaven des de l’hotel es podien pagar en euros, però de tornada calia fer-ho canviant en corones, l’arribada a l’ambaixada espanyola (d’on va confessar que tot i les actuals circumstàncies es va alegrar en veure onejar la bandera) per obtenir un salvaconduït apte només per un dia i per tornar a Barcelona amb avió, els tràfecs perquè a l’aeroport entenguessin que aquell paper era l’equivalent del “passport” que ells reclamaven, tot plegat complicat per la dificultat idiomàtica... fins a ser a dalt de l’avió, la Montse no va respirar tranquil•la. Havia arribat a témer haver-se de quedar sola en aquell lloc on era tan difícil d’entendre´s. Va dir adéu a aquella nova Praga que tot anant amunt i avall havia vist molt més plena de cotxes i de botigues amb marques internacionals que abans. A partir d’aquell moment la història es va convertir en una anècdota més per explicar. Un cop a casa tot va tornar al seu lloc.
Com a record va portar per la família, llimes per a ungles de vidre, una modalitat que diuen va ser ideada allà i que s’està fent de moda arreu. Amb el seu simbolisme de llimar asprors i la seva fragilitat trencadissa de copsar ensems el bo i el menys bo de cada cosa i cada lloc. Va dir adéu a la màgica i perillosa Praga, i va conservar per ella el record dels colors tardorals, verds, ocres, vermellosos, de Karlovy vary i l’art bell i macabre de Kunta Hora. Va ser a l’octubre del 2012

Comentaris

  • Un mal record[Ofensiu]
    Núria Niubó | 31-10-2012

    En un país estrany ens agrada sentir-nos protegits pel grup i passar per una experiència així amb la impotència d’un idioma desconegut ha de ser difícil d’oblidar. En el teu relat ens descrius molt bé aquesta sensació i fas que ens posem en estat d’alerta.
    T’agraeixo molt el teu comentari, m’ha donat peu per entrar a la teva pàgina.
    M’ha agradat retrobar-te , feia temps que no llegia relats teus i he passat una bona estona doncs la lectura és àgil i engrescadora.

    Una abraçada i fins el proper.
    Ah! I bona castanyada!
    Núria

  • La mala sort[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 25-10-2012 | Valoració: 10

    I és que quan un viatge està atravessat, no hi ha res a fer. Fa poc em van robar, aquí, A Barcelona i a la comissaria dels Mossos hi havia una parella de finlandesos també robats. Feien la mateixa cara que t'imagino a Praga. És una llàstima que d'aquesta magnífica ciutat el record més proper sigui aquest tan trist. Jo hi vaig anar el 1989 i em fa por tornar-hi... No, malgrat tot hi tornaré. Na zledanou! Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josoc

Josoc

129 Relats

523 Comentaris

114545 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc una apassionada de les lletres, m'agrada llegir i escriure. Durant molt de temps he guarsat per mi sola la majoria dels meus escrits. Fins que vaig descobrir els RELATS. M'agrada pensar que són llegits, tal com jo llegeixo els d'altres. M'agradaria molt que els comentéssiu.