La cova de l´Arc de Sant Martí

Un relat de: prudenci

Plovia a bots i barrals. Era una tempesta d'aquelles que només poden passar a l'alta muntanya, allí on els trons gairebé et freguen el cap i t'ensordeixen la oïda i el llamp estripa la terra vora teu, enduent-se l'escorça de l'avet per fer-ne un foc a terra. El color gris plom del núvols gruixuts en moviment semblava que t'amenacés amb les seves figures i l'espetec repetit de la tronada esquerdava el cel i la muntanya vora meu.

Havia anat a veure una ermita romànica, d'aquelles que tan sols es poden trobar en ple Pirineu quan t'enfiles enllà dels llacs gris blavosos i recorres carenes inacabables; una ermita d'aquelles que n'hi ha poques, car la varen fer pensant que havien arribat a la fi del món, tant en el temps com en l'espai. Realment, devia d'ésser la fi del món conegut d'aquella gent que amb unes dotzenes de pedres representaven un abric davant del cosmos, com la barraqueta de l'home que se sent sol davant l'eternitat i es fa un refugi que l'empari dels éssers fantàstics que la poblen. L'ermita era menuda, de creu llatina i un absis tricònquid. Davant hi tenia una creu de terme que des del primer moment em va copsar l'esperit, car semblava assenyalar l'infinit en vers la vall sadollada de verd i d'aigua. Els salts d'aigua i les rescloses arran de terra, tot reconstruint rierols entre les pedres, guarnien d'un soroll més dolç que el tro aquell paradís de roca i d'arbres, i als cims més propers, la neu i el glaç perpetu oferien un aguait a l'infinit des d'on elevar-se.

Havia arribat en aquell indret el dia abans al vespre. Fer bivac, dormir calent a còpia de gin i repassar una altra volta el mapa m'havia endut el temps, que ja semblava no existir des que la nuvolada havia començat a bramar damunt la meva solitud.

La meva fita era un vell tresor, un tresor ocult feia segles i que els antics pergamins m'havien permès de retrobar. Havia fet moltes estades a la Biblioteca de Catalunya, havia passat moltes nits sense dormir per trobar el lloc exacte on s'allotjava el vell tresor. Havia estudiat llegendes i contes, fins i tot llibres de notes de alguns monestirs com el de sant Llorenç de Munt, i també llibres de pregària i havia trobat fites desitjables.

Tot just quan pensava això va començar la tempesta. Els arbres s'esmunyien sota el vent, l'udol d'Èol era tan fort com la mateixa sensació d'ésser viu allà enmig. Gotes d'aigua i espurnes de neu en aiguabarreig et colpejaven la cara i et feien sentir com el mateix crucificat... llençat als mons, exposat a la naturalesa dels elements, lacerat per la mateixa fita d'ésser viu i tenir la veritat.

M'havia costat força reunir els diners per fer el viatge, malgrat que era a prop, però jo no gaudia d'una situació econòmica confortable sinó tot el contrari. Per a mi havia estat un esforç comprar-me el sac, el casc d'espeleòleg i la llanterna d'aigua i pedra, i un altre de més gran decidir-me a venir després de tot. I ara tot era aigua i llamps i trons i núvols plom. Això sí, la mare natura em deparava un paisatge que mai no hauria pogut veure: la barreja verda de pins i avets, les roques escarpades sobre el fons de gel etern i, per què no dir-ho, la mateixa tempesta que dibuixava mil rierols al bosc i llums multiformes que m'encalçaven entre el fragor i el vent d'aquell capvespre irrepetible.

Em feia por. El tresor em feia por. Jo sabia, o intuïa, que el tresor no era or ni joies ni diners. Jo sabia que era una porta.

De sobte, la pluja al Pirineu va minvar. Els rierols alçaren el seu cant de joia aquàtica i el bramul del gran tro es va apagar. Un raig de sol volia sortir, tímidament, entre la broma i l'olor de l'herba i de la pinassa van accedir a un nivell molt alt.

A poc a poc, l'esquirol, el conill, la garsa lladre van anar adornant el meu contorn, i l'animal petit: granotes, cargols, insectes començaren a desvetllar-se del seu són obligat. La gota que regalima de la branca rellisca rec avall, i l'altiu cim nevat rellu de glòria blanca. L'or del gresol del sol de capvespre comença a relliscar sobre la vall i l'or més vell de la fulla caduca davalla titil·lant fins a la terra, roja i daurada, que el fa ben seu.

Llavors, esmaperdut, un raig de sol s'acosta fins a la creu de la meva fita i llança el seu missatge vall enllà en forma d'ombra, fins allà on els colors d'un arc de sant Martí gegant que s'alça a la muntanya li dóna un bressol de llum de set colors per fer-lo viure. Allí, encès, un raig de sol de quarts de vuit assaona el verd, el blau, el roig i el taronja del meu acte: un acte de pau en conèixer el meu lloc.

Allí, a poc a poc, com els animalons, vaig acostar-me, i a mesura que arribava el raig de sol damunt la creu lluïa més i entregava la seva ombra i els set colors de l'arc de l'Aliança es feien més espessos i més clars. Allí sí, allí estava el peu de l'arc de sant Martí, on solen ésser els tresors: l'inassolible, el meu tresor forjat a l'ombra, en aigua, en llum i en esperança, i el final del meu viatge que a la fi arribava.

Vaig banyar-me en la llum i el color. Els gotims de la pluja pausada m'embolcallaven i em mullaven el front i les mans de grans riqueses. Era la porta... i l'olor, aquella olor de rosada i rosa de colors que, a poc a poc, s'impregnaven a l'aura meva: front violeta, coll lluent, pit color d'or i sexe roig com la pinassa, aigua de verd i blau damunt les mans, i taronja a l'entorn com a l'Hespèria.

Vaig ballar, vaig dansar com si les nimfes fossin prop meu en aquell moment inassolible i únic. Vaig riure i plorar i mirar el sol de fit a fit perquè se'm clavés al front com els ulls d'un àguila.

I allí, als peus de l'arc gegantí, hi havia la meva cova, on ple de colors hi vaig entrar com mai no hauria pensat de poder entrar-hi: ple de colors i reblert de fantasia, com qui va a un lloc d'on mai no es torna sinó es per morir al sortir-ne fora.



Comentaris

  • el Prudenci és mort[Ofensiu]
    Xesus | 10-10-2009

    Aquest és un comentari per la persona que ha escrit el comentari anterior. Que sàpiga que el Prudenci és mort, ja fa mesos. És molt lamentable que no haguem sigut capaços de fer-ho saber (m'incloc en això). I reivindicar la seva obra, pel seu gran valor literari i humà. És molt probable que aquest text sigui un dels últims (si no l'últim) que va escriure... es pot llegir com un premonició.

  • un relat poètic[Ofensiu]
    ANEROL | 23-07-2009 | Valoració: 10

    perquè tu fas bells poemes. Les teves descripcions es gaudeixen per aquesta manera lírica plena de sentiments, de sensacions,: la búsqueda de la pau, la trobada. He trigat a llegir-lo i m'ha agradat. Sobretot, per les sensacions agradables i personals que em transmets a través d'aquest poema ( o prosa lírica)
    Veig que estàs fent any sabàtic