L´home de la genollera roja VI

VI
El llac blau prop la badia que va desbordar-se antany
va tornant, fent-me un parany de vida que ja oblidava.
L'any que ve, potser, serà el seu guany.
Però jo encara sóc al Paradís dels planys.
El poder, ara com ara, a trenc de dia,
sobre els pits i els llavis guia, i fins el bes d'un temps que mai no acaba.
D'aquesta flor ja en gaudia abans de saber-te meva.
I a la fi, poc a poc oblidades
les trampes i l'orgull, girem lentament el full
d'una altra vida més nova.
Aquí obrim-hi una porta
per qui ha d'arribar fins el final, i dar un toc i una mirada,
molt poc a poc, com torbant-te i el bes, i la mà i ta sina
en un moment de poder perdut des de fa temps.
S'ha obert la porta de l'ocult temple.
I se n'ha anat, de cop, tot l'amor que et guardava.
Se n'ha anat d'un crit, d'un impossible,
i he vist com la mirada s'apagava sota del ble d'una flama ja encesa.
Si extreus de mi l'aigua de vida, ja no val un adéu, ni una deu d'aigua que s'escola.
Ara val la munió dels fets d'amor, i caure
cada dia al buit del teu cos d'aire.
Ets paradís perdut i estrany, però estimes.
Tanmateix, el dia que has dubtat de mi,
el dia que em deixares pobre pel teu dir mal entès i la meva obra,
aquell dia vaig saber que era arribada l'hora de fer-nos un per sempre,
i heus aquí que el futur, llavors, se'ns obre.
I l'obra!, l'obra meva de l'amor a les pedres, sense mirar endavant ni enrera.
Una eternitat d'esperes, un buit en la teva vida.
I tu no t'adones que sóc ple de sol i de lluna.
Les llumeneres del meu amor per tu, quan sigui l'hora.
I rius. Riu, riu... que aquesta rialla tornarà a forjar la nostra fita.
Riu amor, que l'alegria nostra durà fruits de llum sobre la casa
que vàrem fer dormint i ara es desperta.
Un dia era aprendre el silenci, aquell altre aprendre de la mort.
I dormir dins del taüt de fusta.
Avui serà dir el que pensi i demà llevar-me ja de la mortalla
per a dir-te que vull tornar a ésser lliure.
Vaig llevar-me, i em llevo, poc a poc d'arran de terra
com un arbre amb les arrels en guerra,
i vas veure'm, i em veuràs, lentament aixecar el cos
de la foscor perenne massa temps duta a les espatlles en silenci i en crits.
Una desferra era, i ara sóc un arbre jove.