Sonets encadenats

Miríades d´estels damunt la meva terra
Ones a cada segon damunt la blava mar
Dunes d´or al desert que s´escampen a mida
Com els arbres al bosc o l´espiga en el blat.

En el cel els ocells que l´adornen i el mouen
Com els núvols el sol al capvespre daurat.
I l´ovella en el prat, i el torb que cridant canta
Com el cor del valent, com la veu del covard.

I jo, tot sol aquí davant la meravella
D´escoltar-me una estrella, de punxar-me en el card,
De sentir que sóc viu a una rosa vermella,

De mullar-me en la font i en la rosada al maig.
D´encendre cada dia el foc amb una estella
Fins que tot això acabi, quan ja s´em faci tard.

*
Miríades de mars a la lluna que escolta
El silenci del bo i el reneg del malvat
I un Déu llunyà i proper a cel, terra o poncella
Que cada matí es lleva a desert, prat i mar.

L´agulla que fa al cim i el gorg sota la terra
A on pugen i a on baixen minerals encantats,
I fades i fullets i llamps i gotes d´aigua
Per a fer més hermoses , si es pot, les seves llars

I jo, tot sol aquí davant la meravella
De l´Univers que canta al Déu que m´ha escoltat
Per dar-me llum al cor i escriure aquest poema,

Car ja no tindré pena si ara s´em fa tard.
Ni tendré fred al cor quan s´aturi la vena
En néixer un nou estel a l´Univers de l´Art.