Poemets d'amor cursis

Com et pots atrevir a escriure sempre aquets ridículs poemets d'amor, i amb aquell to tan ranci? Et mereixes que et mati! No, si en els fons m'entendreix l'entonació que li dones, com de noiet
que encara no sap el que és el corre's a la cara d'una tia. "Els teus ulls blaus són com el mar", déu meu, que algú em doni Primperan. Noi, no has llegit mai poesia de debó, només a aficionats com tu que trepitjeu la literatura. Quina credibilitat tenen individis que prenen com a sobrenom "Camarassa" o "Nitdistiu". Tio, quan escorxo un conill, després de matar-lo, m'imagino que sou algú de vosaltres, que li trec la pell d'una estrabada, els decapito i els desventro, abocant-ho després tot als coloms. Sí, els coloms. No sabies que són carronyers. Hauries de veure com es mengen les entranyes dels conills. És per això que vaig contectar amb tu, l'últim poema...., això no es fa. Te'l recito: Quan rius el sol em brilla la cara, ets la reina de la bellesa, t'estimo tant, sempre t'estimaré...No puc continuar. Et vas condemnar tio. Com vols anar per la vida escribint aquesta merda. Aquest rollo de l'enamorament escarranssit, que dic, si només és un escalfament de bragueta. I saps el que més m'ha sorprés, que tinguis quaranta anys! No, si encara deus viure amb la mamà.
-Nen, a sopar, que se't refredarà.
T'has salvat, només per ara.

I Nitdistiu va sortir de davant del mirall del rebedor, i s'adreçà cap al menjador.