Poemes nus: Rendició a l'oasi

Un relat de: Dolça Parvati

Podria dir: "ho vaig fer il·lusament".
Donar per cert que podria esdevenir
un cos rendista de les teues mans plenes.
Em recorreries algun fèrtil dia
a compte de tants altres de desert,
i l'empremta que em deixasses a la pell
bastaria per la llarga travessia.
Et mentiria, però.
Vaig aguaitar al teu oasi desperta,
assedegada d'amor i de paraules,
certa de no albirar punt de tornada.
No em demanes que torne cap enrere:
només m'espera la sorra i els miratges
car, venint, vaig esborrar totes les petges.

Comentaris

  • ginebre | 25-05-2008 | Valoració: 10

    irremediablement rendida al teu art de dir.
    gràcies per compartir.
    ginebre

  • Cada dia [Ofensiu]
    Bruixot | 21-05-2008

    es poden descobrir noves perles. M'ha costat trobar-te dins el mar de RC, ni tant sols cercava res en particular, però m'he quedat captivat de les teves paraules. Només volia dir això.

    T'aniré llegint, i un dia diré més coses (ja robaré uns minuts de temps!) amb més de suc.

    B/X

  • Un lloc particular per a un poema fabulós[Ofensiu]
    angie | 13-05-2008

    L'he llegit al migdia, però no he tingut temps de deixar-te la meva impressió. Ho he anotat per no oblidar-me : una nuesa tan acolorida i seductora com la llum del desert.

    Un poema dels que agraden recitar de memòria

    Petons

    angie

  • Entrega en mig del desert[Ofensiu]
    Unaquimera | 13-05-2008

    Un poema nu, realment, i molt bell, d'una intensitat concentrada en poques línies ben encertades.
    Cada vers conté grans preciosos de sorra daurada!

    A més del final, que és un tancament perfecte, destaca amb llum pròpia la sèrie anterior:
    Vaig aguaitar al teu oasi desperta,
    assedegada d'amor i de paraules,
    certa de no albirar punt de tornada.

    És una imatge nítida de consciència íntima i d'entrega, d'aproximació a l'altre a força de necessitat i de desig en mig del desert, símbol ben trobat i millor emprat.

    T'envio una abraçada assedegada de nous oasis,
    Unaquimera

  • sense música de fons[Ofensiu]
    Josep Casals Arbós | 17-04-2008

               Torno a tenir aquella sensació: quan vaig llegir el blues del deure no acomplert escoltant Wes Montgomery tocant Round Midnight.
               Avui, sense música, capto sentiments intensos transmesos amb imatges subtils. I un final rotund que no sóc el primer en ressaltar.

  • Clar de lluna | 17-04-2008 | Valoració: 10

    ...poema que mostra fortalesa. Vestida de sinceritat et mostres nua de sentiments, és preciós!

    Una abraçada!

  • Rendit davant dels teus llavis[Ofensiu]
    deòmises | 17-04-2008 | Valoració: 10

    No em demanes que torne cap enrere:
    només m'espera la sorra i els miratges
    car, venint, vaig esborrar totes les petges.


    Quin final per a un poema desesperadament apassionat, apassionadament desesperat, Dolça!

    Gràcies per l'oferiment cap al teu poema, d.

  • Antoni Casals i Pascual | 16-04-2008 | Valoració: 10

    Bellíssima rendició, aquesta, immensa entrega. Un poema intens, carregat d'imatges que ens transporten directament als àmbits del desig.

    ACP

  • Hi ha lucidesa...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 16-04-2008 | Valoració: 10

    i coratge en el teu poema. Una renuncia clara a no ser-hi si el que s'espera és una rendició del cos. Crees imatges bellissimes a travès d'uns versos que de debó que em costaria destacar-ne algun per sobre dels altres. Et felicito per haver-ho sabut expresar amb tanta bellesa.
    Una abraçada

  • Miratges[Ofensiu]
    franz appa | 16-04-2008

    Conflueixen en el desert totes les imatges perdudes, del que no podem ser, del que projectem en la vaga claredat del somni, en els indefinits espais dels desitjos ofegats per l'autoritat de la raó? Cert, el desert és el paratge que pot exemplificar millor el buit vast on caben totes les veus, crides, il·lusions i desil·lusions del que no es realitza però manté la seva estranya qualitat de present, si bé somort o soterrat. El desert... aquest espai de sorra i cel abrusats...
    En aquests camins que traces en el desert, entre les il·lusions i les certeses, queda la bellíssima evocació de l'abnegada i lúcida renúncia al que sol·licita a la ment un cor arravatat pel desig de l'altre. Quan es recorre una sendera inaugural, i deixes que el subtil vent que pentina eldesert esborri les passes, no estàs reclamant que les pròpies passes siguin l'article de cap peça d'intercanvi. Estàs garantint que el teu futur no és sinó en el que aquestes passes han decidit.
    Estàs dient que, no es pot dir millor, no importa qui ho demani, "només m'espera la sorra i els miratges". I, per si hi ha dubtes, tu mateixa i no el vent atzarós, vas "esborrar totes les petges".
    Els oasis... els oasis són per als viatgers assedegats que esborren les seves petjades en el moment d'avançar!
    Un poema d'una bellesa desarmadora que passo a preferits sens edubtar-ho!
    Un petó,
    franz

  • No hem...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 15-04-2008 | Valoració: 10

    ...de contentar-nos amb un amor que ens done tot menys això, l'amor, i hem de buscar-lo amb paciència però no mansa pertot arreu, fins trobar-lo encara que ens faça patir i treballar, hi ha vegades que ja hem donat marxa avant i no podem tornar enrere, quan hem esborrat les petjades que ens separen d'eixe amor foll o condescendent.
    Petons de Vicent.

  • Poema nuu, poema rodó[Ofensiu]
    Anagnost | 15-04-2008 | Valoració: 10

    Tens una capacitat innata per a construir bellíssims poemes sobre els sentiments, a força de metàfores i comparacions de gran volada i imaginació. Aquest oasi que podria ser l'altre i al qual el jo poètic ha renunciat esborrant totes les petges que hi condueixen, ens posa al davant d'un trencament definitiu, d'un adéu lúcid i conscient, de la presa de decisió de qui no vol convertir-se en "rendista de les teues mans plenes". Quina bella imatge!

    Poema rodó, en tots els sentits.

  • No és rendició, és valentia[Ofensiu]
    somniseva | 15-04-2008 | Valoració: 10

    Creiem que rendint-nos i acceptant aquesta rendició ja en tenim prou i ens hem de ressignar, però l'amor és valent i ens fa valents. Com arribem a aconseguir aquesta valentia?, no ho sé, però tenim l'obligació de gaudir-la, perquè a vegades, penso que l'esforç l'ha fet l'amor, per tant, no li hem de negar. Per això, la sorra esborra les petjades que ens han fet arribar al cau de l'amor.
    Una abraçada,

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: