Ple a l'estiu

"Radiografia literària d'un ple local, en un dia de molta xafogor, en el qual un punt de l'ordre del dia tingué més importància que l'aprovació dels propis pressupostos locals".



Ple de gom a gom estava aquell saló de sessions que feia pudor de resclosit. I allí en trobava jo, assegut en una banc de fusta, que havia estat envernissat amb llàgrimes de molts somiatruites, esperant a que començara la gran carnissada. Portava al cinturó una carmanyola per recollir les sobralles d'aquell xicot conterrani i a la ma un full groguenc amb l'ordre del dia.

Una xarradisa escalfava l'ambient glaçat d'aquell tètric lloc. Mentrestant observava un gravat que estava al darrere d'una taula, envellida per el pas de moltes legislatures, que semblava representar un capxebró blanc-i-blau.

De sobte el silenci. Entra en escena un taral.lilot, que tenia molta bona parola, farcit de malestar diàfan que inicia un discurs en prosa que atorrolla al pobre xicot. Un discurs, carregat d'hipocresia i de mentides piadoses que s'enlairava engelabrint al públic assistent, i que tractava de donar resposta a un fet magic: l'aparició d'un projecte ambiental refos en menys de vint-i-quatre hores cimentat en les amenaces del qui ostenta tot el poder del univers local. Aquest enginyós baliga-balaga sabia ben be el que feia. Una pluja de fal·làcies eixia de la seua boca i anava engrevint l'ambient. El públic, cada cop més atovat; i l'oposició més amoïnada cridava que existien indicis de confabulació de diferents estaments socio-politics en contra d'aquell pobric xicot. No entenien gaire la resta d'assistents el que veritablement passava.

Aquest pocavergonya, curtit amb pactes i mocions de censura d'última hora i de bossa ben plena, continuava amb les seues enganyifes; fins i tot, marejava al pocapena de l'escrivent que no sabia ben be quines paraules utilitzar per tal d'emplenar aquella malaurada acta. Allí assegut, es trobava aquell xicot, mut i atarantat sense fer cap tipus de moviment esperant el seu veredicte. Un divorci evident existia entre les paraules que es pronunciaven per l'altaveu i les que anotava l'escrivent.

Allí estava el xicot, emmanillat per les paraules sublimes pronunciades en aquell fosc saló i emmerdat per les amenaces d'aquell pútid poeta de la democràcia de butxaca. De la cadira corcada de les falses promeses s'alçaria solament per fer el seu últim viatge, cap a l'exili de les seves fulles blanques.