Pintaré el teu somriure

Tenc una tela. Nova. Blanca. Ben blanca. Lleugera. Verge. Que d'on l'he tret? L'he baratada a un senyor que he trobat al carrer. Per un poema. Sí. Perquè quan l'he vist he pensat que havia de ser meva de totes totes. I així ha estat. Les rimes que duia a la butxaca esquerra del cervell pareix que l'han seduït, i l'he feta meva. La tela. Ara és meva. Per pintar.

Te pintaré a tu. No tota. Una part. Pintaré el teu somriure. Ho he decidit i ningú no podrà fer-me'n canviar l'opinió. Ho tenc tot a punt, començ ara mateix, fixa-t'hi.

Com ho faig? Necessit idees, colors, inspiració. Pensa, artista! Ah! Ja ho tenc:

Passat el migdia, quan el Sol rodola cap a ponent i les muntanyes tornen blaves, m'acost de mica en mica a la vorera de la mar. Allà hi trob les ones, me saluden fent fressa contra les pedres de la vorera i me besen la cara amb la seva sabonera i la seva salabror. Al cel, el niguls canvien de colors, i la Lluna guaita tímida, com qui demana fil a una merceria i no sap si n'hi haurà. Els estels fugaços esqueixen la seva closca contra el cel cada vegada més fosc, i d'ells en surten les estrelles, que se col·loquen en forma de truita d'escorpí i ossa. El Sol se prepara per morir, ho té tot a punt per ofegar-se, un cormorà guarda el seu testament. Jo ho mir, i ho admir, amb la paleta de coloraines que me regalares a la mà. En aquell instant, pint. Ja te tenc, ets meva. Ets preciosa, damunt la meva tela.

Però no. No és suficient. T'he dit que no. El teu somriure és molt més que això. He de seguir pensant, he de concebre una altra imatge. Guaita, aquí en ve una altra, surant en l'aire i col·locant-se damunt l'anterior:

Enmig de les muntanyes, allà on les alzines viuen tranquil·les i la terra és més humida, hi trobam una era cofoia d'herba fresca, envoltada de claror. Un home apareix espontàniament a l'escena, acordonat de fums blancs amb olor de menta fresca i lleugera. Quan el guèiser desapareix, inventam al seu costat un llarg piano. Tan llarg és, que en perdem de vista l'inici de la cua, que s'amaga entre els esbarzers i les mates d'un camí de terra argilosa. L'enigmàtic músic s'asseu, i els seus dits de vidre comencen a fer dolços moviments sobre les claus, blanques i negres, i de l'instrument en surt una cançó, comparable en dolçor només a les paraules que emanen fluvials de la teva boca. L'home aixeca la mà esquerra, ben oberta que pareix que s'ha de rompre, i des del cel i fins al camí dibuixa en l'aire cinc línies imaginàries, que se fan reals, totes de color negre com l'atzabeja. La tapa del piano se va movent de manera imperceptible, com si fos el mateix clavicordi i no l'humà qui produís la música. D'allà en surten les notes, suren enlaire, camí enllà, sempre damunt el pentagrama que els ha estat marcat. En tocar terra se converteixen en gotes d'aigua dolça, com la teva pell. La melodia va omplint d'humitat el carreró, el pianista no deixa de gestar aigua-ros, el piano dibuixa una aquarel·la, jo ho pint tot sobre la meva tela. A mesura que el suc de somriure recorre el camí, comencen a créixer-ne joncs i falgueres, càrritx i roses, flonjo verdet i alts pollancres. Peixos de colors primaverals naveguen d'un costat a l'altre, els més menuts aprenen a nedar en un raconet apartat. Retxes d'un sol blau s'escolen entre les fulles i il·luminen el flum, i papallones de colors encesos festegen encuriosides al voltant de l'escena.

Se va acostant al que pretenc aconseguir, però encara no és ben bé el teu somriure. Després d'una estona de dubte, veig el teu somriure assolir una altra forma. Començ a pintar, damunt els altres esbossos:

Hi ha una casa. De pedra. Té finestres, portes, parets, sostre. El que normalment definiríem com una casa. Ni més ni menys. Una de les finestres és oberta, i una nina de vuit anys i tres mesos, bruna i amb cintes als cabells, observa el verger que hi ha a continuació. Damunt la terra, son pare, amb un capell de palla al cap, té cura de plantes aromàtiques, hortalisses i arbres fruiters. No és un hort qualsevol, només mancaria. Tampoc no té la disposició habitual. Fent una rotllana, els arbres protegeixen la resta del sembrat amb les seves branques i els seus forts troncs. Llurs fulles se mouen amb el pensament de la nina, els seus fruits no són més que lletres: l'albercoquer té les vocals, totes menys la i, que pertany al pi. Juntament amb el mandariner, l'avellaner, el codonyer, el presseguer, la servera i alguns més, proporcionen en dosis elevades totes les lletres de l'alfabet. En un cercle més petit, però concèntric, s'hi concentren les hortalisses. Elles són la base de tot, el pergamí on s'ha d'escriure el pensament. Hi trobam, entre d'altres, albergínies de pells de cabra i carabassons de cel·lulosa, i, per molt estrany o antic que pugui semblar, primes tomàtigues de pedra fina. Tot voleia al vent com volves de cotó, com llençols on el Sol dibuixa la poesia que surt dels teus ulls de llum. Més endins, i quasi tocant el centre, hi tenim el cercle aromàtic. Aquí hi trobam tots els recursos literaris necessaris, des de l'arbust de les metàfores o el de les comparacions, fins a la flor de l'al·legoria, el bulb de l'al·literació, la colocàsia d'anàfores. El pagès, al centre de tots els cercles, inventa amb la seva aixada de plomes de pit-roig el bonsai de relats més bell que hom pugui llegir: un poema que dibuixa el teu somriure.

No ho sé. Crec que hi sóc a prop, però no suficientment. Potser hauria de fer-ho més simple:

Eva passeja pel jardí de les delícies. Camina nua entre esquirols i tortugues, en un prat farcit de roselles i fongs de colors. L'arbre l'espera, vinclat pel vent, com oferint-se. Ella s'hi acosta, meravellada per la bellesa del seu fruit, i n'agafa una peça. És un cristall piramidal, que s'adapta perfectament a la seva mà. Ella el mira, amb el Sol blanc a la cara. No pot treure'n la vista de damunt. Tampoc no ho intenta. Quin sentit tendria? A cada aclucada d'ulls, un color diferent sorgeix del vidre, tot formant una corba suau. Les tonalitats s'entrellacen i van formant un gran arc, amb centre el seu cor, que passa per damunt la musa i s'endinsa en la terra. Sent delicades pessigolles a les plantes dels peus, i de cop i resposta l'arc ressorgeix del terra per tornar al prisma. Feta la circumferència, dospierra, aquesta se farceix d'ella mateixa passant a través de la dona, formant un cercle, pierraquadrat. El cercle agafa volum, prenent l'energia de n'Eva, que és infinita, i s'eixampla al seu voltant, dibuixant així una esfera, quatreterçosdepierracub. Circumferències, el·lipses, arcs de sant Martí i demés corbes i sants s'imaginen en diferents colors sobre la bolla. N'Eva plora, de joia, i les seves llàgrimes són vidres d'on neixen serps de coloraines, que s'incorporen a l'esfera fent ziga-zagues, com les serpentines a les festes d'aniversari. L'esfera, folla de color, s'expandeix, explota, rebenta! i deixa a l'escena l'origen dels colors, el blanc, el color més transparent, el color de l'infinit.

Crec que ho he aconseguit. Sí, ha de ser així: capa sobre capa, he anat acostant-me més i més a la imatge que volia pintar, i finalment he aconseguit la perfecció, la puresa del blanc, la immaculada expressió de la vida. El teu somriure.

He tornat a trobar l'home del poema, el llegia i plorava davall un om. M'ha baratat el meu poema per la tela que he pintat. Tots dos tenim gairebé el que teníem. Ell, tot i que no ho sap encara, una pesada tela blanca amb el teu somriure. Jo, un poema humit de llàgrimes que el glosa.