Petjades sobre la platja

Una platja és el lloc ideal per deixar-hi les pròpies petjades; les vas fent des del principi fins al final; igual que a la vida, i es desfaran desseguida amb el vent i la pluja, per més importancia que un li vulgui donar al passeig.

Tot plegat res!, diriem, un miratge, com quan veus que s'aixeca un pantalla d'aire calent al mig d'aquell sorral. Si que és cert, per això, que aquestes empremtes deixaran el seu impacte infinitessimal i que mesurant en temps geològic, les pròpies muntanyes queden modelades pels elements tot i que sembli, en aparença, que no els hi facin res.

Aquesta platja de la nostra vida per la que transitem, fent ràpids salts quan crema, o estirant-nos-hi a prendre el sol altres vegades desprès de remullar-nos, té un final en un mar que de vegades és blau i tranquil i altres remou la sorra amb gran esverament d'aigua, vent i sota un cel de coloració gris.

Anant al grà, la platja de Castelldefels, si faig un repàs, conté algunes d'aquestes petjades de la meva vida. Me'n recordo de la primera, com sempre passa, devien sonar els Canarios, quan hi vaig anar per primera vegada; no, ja Bob Dylan havia escrit Lay lady lay i Barry Ryan cantava Eloise. I encara potser era més tard!. Potser ja la Maria del mar Bonet cantava allò de "Em dius que els nostre amor és un ocell ferit,...", estic confus ara sobre aquest punt.

Vam agafar l'autobus darrera la plaça Universitat, me'n recordo amb precisió, anava amb amics de la meva germana, la mitjana, més gran. Suposo que jo hi jugava un paper, però, per a mi, principalment, aquell anar amb gent més gran em permetia allò que he estat sempre un espectador posat dins de la trama.

En efecte, si no ho recordo malament hi venia un campió o sotscampio de karate, lleig de cara i potent de força, segur, amb una mitja sonrisa confiada del que té recursos per sortir de qualsevol lloc, l'amiga caribenya de la meva germana, terratrèmol de la facultat amb el seu parlar suau i insinuant i la seva també mitja sonrisa de confiança en els seus encants. Si en tenia de taules en el tu a tu! S'havien de tenir molt a lloc per a encarrare-se-li, podies quedar descollonat, tombava a qualsevol amb la seva sensualitat directa a la mandibula. Jo puc dir ara, per això, que qualsevol dona fatal és en primer lloc una persona i també té les seves febleses.

Direu que hi feia jo en aquell grup? Bé s'entenia que era de casa i més petit per la qual cosa a efectes del "pero tu sabes mi amooor, como eres de guaaaapo, mi vida" no comtava. Tampoc era contrincant o amic del karateca. Però això no és un relat de noi i noia que s'encaren i es comparen. Miravem tots en direccions diverses.

Tan segur era el karateca que un dissabte per la tarda vam anar a passejar-nos, expressament, pel carrer Robadors, llavors ple de prostitució, amb la tranquilitat que si passava quelcom, qui fos acabaria per terra. He de dir - fent un llarg parèntesi i enrollant-me una mica - que si hi ha algun espectacle de patetisme inenarrable, és el de les prostitutes en rotllana esperant ansioses, frenètiques, un client, nervioses, desgastades, en plena histèria, jo diria que gairebé física: la del que ha entregat el millor de si mateix per res i no pot fer res per recuperar-ho i ningú li rescabalarà res del que ha donat, no venut: hi ha coses que sempre son regalades encara que estiguin en venda. Així era aquella rotllana de putes i de puteros amb el pal ert abans de descarregar.

Amb la caribenya de vegades potser discutiem de política ( no s'empassava en Castro), pero poc per l'època. Una cosa sorprenent era la meva germana que no tenia ni molt meys els encants seus, pero eren bastant amigues. Sempre m'he dit que darrere aquelles ulleres de cul de got la meva germana tenia un cap ordenat. Amb tots els seus dubtes, aconseguia que li anessin al darrera també; no de la mateixa manera, moscona, que amb l'amiga caribenya que tenia, bé suposo que encara té, una cara bastant bonica, una mica fina, en comparació amb les mides i formes fenomenals de cintura cap avall principalment; és clar, tot allò amanit amb els girs caribenyss era explosiu.

Molts anys desprès vaig veure de nou al karateca, ell potser no em va reconèixer a mi, en un concert de piano a quatre mans del seu fill i la seva núvia - fent sonar aquell piano tan bé, tots dos alhora, armoniosament -, a l'escola de música on jo hi portava els meus i veia per la tele la filla de la caribenya amb els mateixos ulls ametllats i els mateixos llavis plens - se li assembla molt, també al seu pare - presentant un programa.

Però estavem a Castelldefels als setanta...vam passar el dia a la platja llarga que llavors era poc apreciada per massa plana i propera a Barcelona.

Si podem dir que hi ha quatre vents, cadascú a la seva manera mirava cap a un d'ells o cap a l'interior- cap de nosaltres resultavem ser paral·lels a algun dels altres tres - pensant tal vegada que ens depararia el destí, al final de l'estiu i els seus dies de bonança.

He fet altres petjades desprès sobre aquest platja, altres records m'han portat on soc ara, crec que lluny del final, amb el mar al meu costat, blau: m'evoca la mort de George Sanders - aquell actor de qualsevol paper, principalment secundari - que va anar a parar al seu darrer amagatall allà, acabant-hi els seus passos. M'evoca els primers meetings sindicals als campings de la Ballena Alegre o el Toro Bravo, no recordo quin dels dos era el dels meus i quin era el dels altres,..quan els sindicats començaven a caminar,...a la primavera, sota aquelles immenses pinedes properes.

Moltes voltes més he passat a la vora de la platja llarga: quan anaves de viatge cap al sud i t'enfilaves cap a les costes - aquell era un viatge etern, només apte per joves-. Recordo passar-hi en moto amb la meva dona camí de Sitges o de tornada de Sitges amb les vistes fenomenals sobre tota la llargada de sorra; Hi he passat fins i tot amb un matalàs a la vaca camí de Vilanova. Però darrerament ja no vaig a les rodalies a jugar a tennis amb els companys de la feina pel costat de la Pava i fa temps que no m'hi apropo convidat a l'apartament d'algun amic, a la zona.

Que he aconseguit? Quin balanç hi ha d'aquesta línia de petjades que per decisió pròpia he fet i que em porta fins l'avui? Potser aquell petit llubarro que vaig pescar al final de la platja llarga - desprès de tota la nit de tirar la canya infructuosament a l'embarcador del Garraf i que em prenguessin la vaca del cotxe aprofiant la foscor -.El llubarro del final que ens pesquem és ben petit la major part de les vegades.

Se n'aniran igual els records, ningú projectarà al futur res més que un boci infinitessimal del que ha fet. Si, però aquest petits detalls són els que desgasten la muntanya més forta - em recordes -.

Tanco amb música aquest relat, Life is not some kind of victory march, parafrasejo aquesta lletra de Leonard Cohen (diu love en lloc de life): la seva música ja la vaig fer meva al primer moment dels setantes i no m'ha abandonat en el meu caminar.