Petit Grand Slam

El tennista croat puja fins al cim del turó, s'asseu en un banc i obre el diari que s'ha comprat de resquitllada fa uns minuts, al quiosc de la cantonada. L'escapça per la secció d'esports, no abans sense errar dos cops, trobant-se accidentalment economia i necrològiques. Ben pensat, la resta del diari ni se'l mirarà, així que podria haver-se'n comprat un d'esportiu directament però no ho ha fet. En destria el tennis: un jove tennista de només (només!) disset anys acaba de guanyar el seu primer torneig important. L'evolució és enveja impotència nostàlgia resignació indiferència. S'entreté amb les notícies breus com pot, ja que les ràfegues de vent poden ser molt putes quan volen. Contempla. Li fa cosa la gespa: superfície on es va retirar; li provoca vertígen vital. Li rebenta a més no poder veure aquells dos adolescents tastant-se les llengües i prometent-se amor etern (perquè segur que estan parlant d'això). Se'ls plantaria al davant i els cantaria les desgràcies que els esperen en aquest cony de vida, si no fos pel procés ja automatitzat: enveja impotència nostàlgia resignació indiferència.

Decideix anar-se'n i tira turó avall. Quan es retroba amb la civilització urbana, l'emprèn a patades contra un fanal. Dues iaies l'observen des de la vorera contrària i s'exclamen, irritades: cada dia pitjor! Elles mai no ho farien.